cielo claro
  • Màx: 33°
  • Mín: 25°
31°

Què vol dir ser d'esquerres?

En aquests temps de trasbals i desconcert —pal·liats perquè vivim al millor lloc del món, no ens enganyem—, he trobat oportú repassar-me algun recordatori ideològic, d’aquells que serveixen per mantenir algun punt fix. Per exemple la proposta feta per Carlos Alberto Libanio Christo, àlies Frei Betto, un frare dominic que arribà a ser assessor de Lula da Silva, el president de Brasil, i un dels intel·lectuals més prestigiosos a l’Amèrica llatina. Frei Betto proposà un decàleg sobre què vol dir ser d’esquerres, amb l’avantatge que és una declaració ideològica amb revers, vull dir, perquè si bé defineix què significa ser d’esquerres també pot ser igualment útil per als qui vulguin confirmar una ideologia dretana: n’hi ha prou de llegir els articles a l’inrevés, o de cercar-ne alternatives, per confirmar-se en els sectors conservadors.

Heus aquí el decàleg —fàcil i ordenat, en la millor tradició teològica—, que Betto proposa. Ser d’esquerres significa: 1. mantenir viva la indignació (cosa relativament fàcil, darrerament; Betto recorda que ja Norberto Bobbio va situar aquest motor de la indignació com una frontera fonamental entre dretes i esquerres, perquè la dreta —deia Bobbio— considera natural les desigualtats, com el dia i la nit, mentre que l’esquerra... no); 2. posar els caps on tens els peus (això és: no fer volar coloms i mantenir sempre els peus a terra); 3. no avergonyir-se de la tradició socialista (bé, si els catòlics han pogut empassar-se la Inquisició, que encara dura, això no serà gaire difícil); 4. ser crític i autocrític (això és un consell genèric, com a mínim a les societats que ja han fet la Il·lustració, que no són totes, ni de bon tros); 5. ser militant, i no militonto (indiscutible, en el sentit que l’acció individual, lluny de l’estructura dels partits polítics, és difícilment productiva, però que això no signifiqui deixar de pensar autònomament, una tasca improbable en les partitocràcies actuals, de dretes o d’esquerres); 6. ser rigorós en la militància (els exemples de Frei Betto són Jesús, Gandhi i el Che, i no tenim espai per discutir-los...); 7. nodrir-se de la tradició d’esquerres (aquí també hi ha propostes concretes: llegir els Diaris del Che, a més de Gorki i Steinbeck, d’aquest El raïm de la ira, evidentment); 8. aprendre del pobres i no idealitzar-los (serà més fàcil, ara que la crisi engegarà un munt de gents als carrers); 9. defensar els oprimits, encara que aparentment no tinguin raó (res a dir, tret de l’admiració per l’optimisme de la proposta); i 10. fer de l’oració un antídot de l’alienació (aquí sí, que hauríem de matisar: ni és convenient conformar-se amb els precs als éssers extraterrenals, ni hi ha prou de conformar-se amb els precs com a solució de l’opressió).

Vaig repassant el decàleg i escrutant-ne els pros i els contres, perquè corren temps de trasbals i desencís...•

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Germinal, fa mes de 13 anys
Tot és molt més senzilk. Ser d'esquerres és ser anticapitalista. Fra Betto no ho és.
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente