cielo claro
  • Màx: 33°
  • Mín: 25°
26°

Bípedes sense plomes i lloros savis

Li dec a un article d’opinió de la biogeneticista nord-americana Olivia Judson, publicat dimecres dia 1 de setembre al New York Times, el tema, un parell de citacions, i la inspiració d’aquest article. També li dec al comentari d’un dels seus lectors, el senyor David Moody, la notícia d’un lloro de trenta anys d’edat, que nomia Alex, que es veu que tenia un caparrí envejable.

Començava la senyoreta Judson el seu article citant el científic del segle XIX Thomas Huxley: "Afanyem-nos per un moment a desconnectar la nostra naturalesa pensant de la màscara d’humanitat; imaginem que som científics saturnians, si així ho voleu, perfectament relacionats amb els animals com els que ara habiten la Terra, i ocupats a esbrinar les relacions que mantenen amb un nou i singular "bípede erecte i sense plomes", que qualque emprenedor viatger, vencent les dificultats de l’espai i de la gravitació, ha portat des d’aquell planeta distant per inspeccionar-nos, ben preservats dins, per ventura, d’un barril de rom".

La citació serveix a la professora Judson per establir que entre homes i animals, almanco certs animals, hi ha molt poques diferències quant a les seves capacitats de percepció i bona part de les d’aprenentatge.

En la seva ajuda apareix el comentari del senyor Moody a l’article, argüint que una professora de Harvard, la senyora Pepperberg, avui marginada, havia aconseguit ensinistrar un lloro no a dir les impertinències i procacitats a què ens tenen acostumats aquests animalons amb plomes, sinó coses ben assenyades com ara que una clau es diferenciava d’una altra en mides i en colors. Alex arribava a verbalitzar la resposta quan era preguntat. També l’avui difunt Alex –va morir l’any 2006– arribava a distingir de paraula més de cinquanta objectes i les diferències entre ells. No acabaven aquí les sorprenents habilitats cognitives del lloro. Un dia, quan la doctora Pepperberg entrava a l’estança del plumífer a corre-cuita, el lloro li va dir: "Posa’t tranquil·la". La darrera genialitat que se’ns explica del lloro és que quan es cansava de les classes a què era sotmès, girava l’esquena i deia: "Ara me’n vaig", com qui diu ja en tenc prou per avui. Desafortunadament, sembla que a Harvard no han apreciat com es mereixen les investigacions de la senyora Pepperberg, recollides en la seva tesi doctoral, i l’han arraconada pràcticament de la vida docent, encara que de moment no l’han expulsada. No pens establir cap conclusió. Em sembla evident que els bípedes erectes sense plomes i el vell i difunt Alex parlen per ells mateixos.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per No em prenc així, fa mes de 13 anys
Certs bípedes sense plomes amb cara de lloro ja fa anys que haurien dhaver estat apartats de la vida docent,
Valoració:-1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente