Aquests dies hem sabut que un dubtós pediatre, president d’Asocolombia, demana als colombians que no consumeixin productes etiquetats en català ni comprin en botigues que hi estiguin retolades. ¿És imaginable que una associació d’immigrants a Portugal, a Alemanya o als Estats Units promogui una campanya contra el consum de productes en portuguès, alemany o anglès? Que ho faci aquí és mostra, un cop més, dels pocs recursos de què disposam per defensar-nos com a comunitat lingüística.

De fet, una part de l’èxit d’aquesta campanya està assegurat; en una casa deu poder haver-hi com a màxim al voltant d’un 5% de productes que tenen el català en l’etiqueta. Molt més difícil seria seguir-la si recomanàs que únicament consumissin productes etiquetats en català.

Per al conjunt de la societat seria bo que la representativitat d’aquest personatge no anàs gaire més lluny que el perímetre dels seus malucs, com els indicis apunten (tot i alguns suports –no colombians– que l’acaben de definir). Dic que seria bo, perquè la reacció en calent davant una provocació com aquesta podria dur a rèpliques, gens oportunes, incitant, per exemple, que no contractin colombians o que els facin el buit. ¿Com pot ser, que un que es diu representant d’un col·lectiu d’immigrants, en lloc d’afavorir-ne l’acceptació i integració socials n’afavoreixi el refús?

Sens dubte, el doctor colombià veu que, en aquesta illa, anar contra la llengua pròpia és una garantia de ser ben rebut i fer carrera en determinats sectors mediàtics i polítics, poc recomanables a persones honestes. Com em deia l’altre dia una col·lega, enfrontar els immigrants colombians (o d’orígens semblants) al procés de normalització lingüística, no beneficia, evidentment, aquesta normalització, però tampoc els immigrants; sinó que els condemna a restar en una situació de marginalitat i de rebuig socials.

D’una banda s’aconsegueix l’objectiu dels xenòfobs i dels racistes, mantenir els immigrants en situació precària, diferenciats de la resta de la societat; de l’altra, se’ls utilitza d’instrument per a assolir un dels objectius principals del feixisme i del nacionalisme espanyol excloent, l’extinció de les llengües perifèriques. Ningú no hauria de caure en aquest parany; ni els autòctons reaccionar contra els immigrants, ni aquests avenir-se a col·laborar a fer residual la llengua pròpia de la nostra comunitat. De fet estaria bé una reacció conjunta en contra d’aquestes actituds. El comportament del pediatre deu ser un dels més execrables: manipular els immigrants procedents del seu país i col·locar-los en la diana de reaccions xenòfobes per treure’n profit personal. En aquest sentit, és molt bo que hi hagi hagut opinions contràries de persones del mateix origen.

En poques societats hi deu haver un grau tan elevat d’acceptació dels immigrants com a les Balears. De vegades, tan mal entesa que, lingüísticament, en dificulta la integració.

Quan qualcú (o un col·lectiu) renuncia constantment a l’exercici dels seus drets, els altres s’arriben a creure que aquests drets no existeixen i, fins i tot, s’ho pot arribar a creure qui hi renuncia. La nostra situació sociolingüística, el comportament de molts d’autòctons i les reaccions d’alguns sectors de nouvinguts en són un bon exemple.Tots coneixem immigrants de procedència diversa que han mostrat i duit a la pràctica actituds favorables a la integració lingüística. Moltes de vegades, darrere aquests casos hi trobam el contacte amb autòctons –o amb altres immigrants– que els han facilitat una acollida adient.

D’altres vegades, darrere les actituds hostils, hi trobam acollides inadequades o desorientades. Quan la immigració assoleix el volum que té a les Balears, l’acollida espontània no és suficient. Per això, les institucions han de liderar l’aportació de recursos per a suplir-la. I, de moment, no sembla que hi posin l’entusiasme necessari. D’altra banda, missatges com els que es desprenen d’una Constitució desigualitària o d’un Estatut que ni anivella en drets i deures el català al castellà, encoratgen campanyes com les del pediatre.

Seria patètic que descendents dels qui patiren el recobriment d’Amèrica (l’ocultació, extermini o residualització de les llengües i cultures americanes) i que ara, amb l’emigració forçada, encara en pateixen les conseqüències, actuassin d’instrument dels qui volen fer un recobriment de les llengües de l’Estat espanyol altres que el castellà. Convé que es fixin que els qui celebren la glòria de la colonització espanyola d’Amèrica són els mateixos que s’apunten a la uniformització d’Espanya.