Fa dos dies que estic vivint en una caseta de pedra a Laraxe, un llogaret del Consello de Cabanas, a tocar de Pontedeume, una població de la costa corunyesa que forma part del Camí anglès de Sant Jaume. No hi visc de manera definitiva, sinó per quinze dies, temps en què convertiré aquest lloc en centre d’operacions des d’on faré incursions d’un o dos dies a A Costa da Morte, a les Rias Baixas, al tram de Camí francès de Sant Jaume (entre Santiago i la lleonesa Villafranca del Bierzo) i a A Ribeira Sacra, on tot just ha començat la verema, endarrerida dues setmanes sobre el dictat de la tradició per qüestions meteorològiques. Dissabte el vaig dedicar a repetir una ruta grastronòmica ja coneguda: a mitjan matí, una ració del polp que bullen en grans perols de coure a la porta del mercat de Pontedeume, on aquest és dia de "Feirón", i després teníem taula reservada a O Muiño do Vento, prop de casa. Les cloïsses a la planxa, el "salpicón" de llamàntol i l’empanada de bacallà amb panses són les especialitats de la casa i són simplement sublims. A la nit, sessió de patiment amb el Barça per baixar el tiberi i ahir ens alçàrem i dedicàrem el matí a internar-nos catorze quilòmetres en el Parc Natural de As Fragas do Eume fins al monestir de San Xoán de Caaveiro, en què allò més interessant és l’enclavament, el boscatge i les restes d’un molí d’aigua a tocar d’un majestuós pont de pedra al qual no arriba la llum del sol. Per cert, he descobert què vol dir "fraga" en gallec, a banda de "ministre de Franco": bosc atlàntic de roures, avellaners, llorers, suredes, castanyers, etc. Pontedeume té altres encants, que visitaré en les properes setmanes: les cloïsses de gallet al vapor del bar Zas, els cigrons del restaurant Compostela, el polp a la planxa del restaurant La Pitanza i l’empanada de bonítol i la proia (coca dolça llardosa) del forn O Obradoiro. Ahir escrivia aquestes ratlles després de repassar les rutes de A Costa da Morte i As Rias Baixas i de reservar taula a A Cantina do Atallo, també devora de casa, un restaurant amb unes vistes nocturnes sobre la confluència de la Ria d’Ares i la de Betanzos espectaculars. La conversa amb les noies que el porten és sempre molt agradosa i instructiva; no debades són l’ànima del grup de folk A Faltriqueira (que es el nom gallec per als butxacons interiors que tenen els calçons d’home). Posats a enyorar, en aquesta terra de "morriña" en què llueix un sol de "carallo", només trob a faltar n’Iru i n’Aixa, els meus gats, que han quedat a Barcelona i que m’han ensenyat el meu últim i definitiu tret identitari: sóc un animal de companyia. El seu. Ah, i mantenc la promesa callada que faig fer a la meva perruquera: encara no he vist la pel·lícula de Woody Allen.