Fa poques setmanes que s’ha inaugurat el nou curs i ja he sentit alguns amics i coneguts –vocacionals i fabulosament voluntariosos professors de Secundària– que repeteixen els mateixos laments amargs, les mateixes queixes estupefactes de cada any. Qui se’n sorprèn, qui els ho pot retreure? Pel que expliquen el panorama és tristíssim, pura desolació infinita.

Diuen que, per impossible que pugui parèixer, a cada nou curs el nivell de l’alumnat és més i més baix: la seva actitud davant dels estudis cada vegada més indiferent o apàtica, el seu interès per aprendre cada vegada més nul, les seves ganes de forjar-se un futur, cada vegada més inexistents, la seva relació amb els professors cada vegada més distant o insubordinada.

El resultat de tot plegat, diuen, són unes aules plenes d’adolescents que, a pesar de la teòricament suficient educació rebuda, són incapaços d’articular un discurs oral coherent o de confegir un text amb uns mínims de decència lingüística, i els quals sobretot pensen a sortir de nit i passar-s’ho bé i a tenir noviets i novietes, vida alegra o frívola de nins i nines prematurament crescuts, o d’adults en miniatura.

I el pitjor no és això, afegeixen aquests professors perplexos: el pitjor és que molts d’aquests presumptes estudiants solament esperen complir els setze anys per abandonar l’institut i posar-se a fer feina. Molt bé, com a mínim estan disposats a fer feina, és un consol, podríem pensar els que no hem fet mai classe. Fals: totalment fals.

Una amiga, professora jove però experimentada, m’ho fa veure: ¿quines aptituds i actituds laborals pot tenir un adolescent que, en la comoditat senzilla d’una aula, no ha exhibit mai cap capacitat per a l’esforç, ni ha demostrat mai cap voluntat de millora? Volen fer feina, sí, però la feina que la majoria volen fer i que a la fi acabaran fent tota la vida –conclou– serà de subaltern resignat, conformista i sense a penes aspiracions: no crec que surtin gaires self-made men ni gaires emprenedors imaginatius i ambiciosos entre els que deserten abans d’hora de l’actual pantà acadèmic.

Per acabar de rematar la jugada, els mestres de Primària ja reconeixen que, darrerament, ells també han hagut de rebaixar el nivell, les circumstàncies sociològiques i demogràfiques tampoc no hi ajuden gens: la massificació de les aules, la immigració nouvinguda que cal integrar. I així arribem a la culminació del desastre, les universitats, que alguns experts alarmats, clarividents o potser només hipercrítics, diuen que han passat de ser temples del saber a guarderies luxoses per a adolescents perpetus.

Jo no sé si en realitat la cosa pinta tan malament com expliquen molts dels que coneixen l’assumpte de primera mà, però és bastant evident que en la nostra societat hi ha un abisme entre allò que s’inculca als nins i als joves i allò que, de més grans, aquests nins i joves s’acaben topant. A l’institut els alumnes poden passar el curs sense necessitat d’aprovar les assignatures corresponents, però en l’edat adulta rebran clatellades i es trobaran tota mena d’entrebancs si volen tenir una casa, viure més o menys bé o prosperar.

Entre el paradís de facilitats de la infantesa i l’adolescència i el purgatori d’exigències de l’edat adulta hi ha un enorme forat negre. No està senyalitzat, i són pocs els que tot sols o bé amb l’ajuda de la família aprenen a botar-lo. Per això n’hi ha tants que hi cauen. I ja no solen sortir-ne mai.