Una mica cansat de tant de paper com es dedica a la inactivitat del Govern espanyol en la crisi econòmica que ens assetja i sense recordar-nos dia sí i dia també la inutilitat de Zapatero davant d’un panorama del qual ens venien advertint les veus enteses des de fa mesos, per no dir que alguns anys m’he acostumat a obrir el diari per la pàgina d’esports.
Estic parlant dels caps de setmana, que és quan em puc aturar a menysprear els diaris amb una mica de dedicació. La terrassa del bar Pirineus, que visit des d’abans dels Jocs Olímpics de Barcelona –i que no té res a veure la d’ara amb la d’aleshores–, és un lloc ideal en aquests dies que avisen de mica en mica de l’arribada de la tardor, encara que Barcelona vagi plena d’autobusos que m’informen cada dia que a la meva estimada Formentera encara és estiu i em conviden a apassionar-m’hi... Encara més! Mentre al Pirineus hi hagi una taula a la terrassa, una tapa d’ensalada russa acabada de fer i una canya fresqueta, l’estiu no s’ha acabat.
Amb el fred, la cosa ja canvia. Veig a la pantalla gegant que un jove catòlic espanyol que aquests dies fa turisme papal a París declara emocionat el gran i miraculós poder de convocatòria de Benet XVI i no m’ho puc creure. Però si fa exactament un instant la veu que ens informa de la visita diu que el sant pare ha criticat durament els lideratges messiànics! I ja em perdonaran, però aplegar una mica més de 100.000 persones a la capital francesa no és per tirar coets. Darrerament la terrassa del Pirineus és plena de turistes...
Ah, disculpau, la terrassa es troba en la cantonada de la Travessera de Gràcia amb el carrer Bailen. I em deman, què fa que aquest tros de carrer s’hagi incorporat a la ruta dels turistes que visiten Barcelona. No en sé la resposta, però l’ombra que dibuixa l’interrogant des de fa algunes setmanes em té una mica capficat. Una teoria infundada que he fabricat mentre els veig passar és que baixen caminant des del parc Güell cap al centre pel carrer Escorial i en comptes de pigar-li passeig de Sant Joan avall, van tallant cap al passeig de Gràcia pel carrer Bailen i Còrsega. Però no ho tinc gaire clar, tota vegada que he descartat absolutament la possibilitat que el Pirineus aparegui de cop en alguna guia turística.
Tampoc no vull creure que Gràcia s’hagi convertit en una destinació turística de moda, però tot arribarà! I no per l’obertura dels refugis antiaeris de la plaça del Diamant, sinó per les desenes de botiguetes de moda alternativa que han obert darrerament al barri. I de nous restaurants… En fi, com que és millor que m’hi vagi acostumant he decidit que avui soparé una amanida de cigrons amb bacallà a A Casa Portuguesa, al carrer Verdi.
