Fa uns mesos i de forma molt casual va caure en les meves mans un pamflet que era la transcripció del: "Discurso del Führer-Canciller en el congreso del partido nacionalsocialista en Nüremberg (13 de septiembre de 1937), que en el prefaci escrit per qualque il·lustre ploma espanyola ideologitzada a la moda del moment, ja anunciava que: "No es sólo una de sus muchas y transcendentales oraciones políticas, sino además una lección histórica de interés decisivo para todo el mundo y en especial para España".
I ja dic, a l’enunciat, abans d’entrar en olivetes hitlerianes, parlava i parlava de les trames criminals i monstruoses del bolxevisme... "De viejos políticos, trabajadores que nunca han trabajado, aventureros de toda calaña, judios usureros y masones envenenados por el odio. No son ellos, dice Hitler, los representantes de la España legítima, como pretenten ciertos Estados democráticos que al ayudarles contribuyen a la destrucción de la cultura occidental, sino Franco y sus hombres, españoles auténticos, que defienden la civilización en una lucha homérica de enorme transcendencia universal e histórica... I acaba amb allò tant repetit de: "la santa cruzada del Movimiento Nacional haya sido bendecida por la victoria".
El discurs d’en Hitler ja us el podeu imaginar, a part de culpar de tot els comunistes i els jueus i de parlar enèsimes vegades d’"hermosura corporal y espíritu elevado", "espiritualidad" –tenc per mi ho arriba a dir a cada paràgraf–, insisteix en "una profunda oración", repeteix "apariencia y presentación externas de los alemanes... Orientación espiritual y aspecto físico... Energía racial... Profundo amor de la Providencia hacia sus criaturas... Proceso continuo de depuración..."
I un paràgraf antològic, a la pàgina 13 del discursarro aqueix: "Del mismo modo que en una escuela no pueden dejarse juntos los niños sanos con los afectados por una enfermedad contagiosa, así también en Europa no es posible a la larga una convivencia próspera y feliz entre los pueblos, si en el seno de ellos existen algunos que, atacados por tóxicos infecciosos, no se ocultan en afirmar que desean contaminar también a los demás".
Amb una paraula tot allò que tots vostès han llegit tantes vegades, perquè una de les tècniques goebbelsianes era repetir les coses fins que semblassin veritats, i tanta mort i desgràcia va dur com a conseqüència. El discurs té 32 pàgines espesses, lletra menuda i atapeïda.
Després de rentar-me les mans amb molt de sabó, l’he posat damunt la meva taula de feina al costat d’un full d’un diari que posava amb lletres de pam: "Garzón lanza la mayor investigación sobre los desaparecidos del régimen de Franco.
El juez pide datos al Gobierno y a la Iglesia sobre 90.000 muertos de la guerra civil", i la reflexió primera que m’ha comparegut ha estat que ara ja era tard, molt tard per a poder exercir justícia contra els assassins, però possiblement encara no ho era per fer el present d’una mica de compassió, del conhort de la pietat pels hereus de les víctimes, els fills, els néts dels assassinats, que podran dipositar les restes dels seus a son lloc: el cementeri del seu poble, les seves tombes, poder dur flors, oracions i records per Tots Sants...
Seran persones altre pic. Difuntes, però persones. I he llegit i he vist fotografies d’excavacions de fosses comunes..., cadàvers amuntonats dins clots a les voreres de qualsevol andana, cranis foradats amb els tirs de gràcia..., 9.579 a Còrdova, 8.000 a Sevilla, 7.909 a Badajoz, 5.952 a Astúries, onsevulla... Quanta barbàrie, quanta maldat, quanta iniquitat... Quanta matera, com diu sovint l’amic Jaume Santandreu.
Na Margalida Capellà de l’Associació Memòria Històrica de Mallorca manifesta que: "L’estat no tant sols té l’obligació d’investigar aquests crims, sinó que té el deure de localitzar les víctimes i sufragar les exhumacions". I jo hi estic totalment d’acord.
