Va ésser l’any 1948. Un dia de març, la Secreta va irrompre a una barberia del carrer de la Ferreria i en l’escorcoll consegüent va trobar alguns exemplars de Mundo Obrero. Nicolau Brunet, el barber, va ésser traslladat a les dependències policíaques. La detenció no va transcendir a l’opinió pública. I la majoria de gent va acollir amb indiferència el rumor entorn d’una batuda de facinerosos.
Els anys quaranta, més que temps de derrota, eren temps de derrotats. Alguns mesos abans de la detenció de Brunet, Franco havia visitat Palma per inaugurar el monument al creuer Baleares. El bisbe Miralles el va beneir, i una multitud enfervorida va assistir a la missa de campanya i a la desfilada militar posterior. La propaganda del Sistema canvià els papers: els que havien estat colpistes eren els defensors de l’ordre social; i els demòcrates, els que pretenien subvertir-lo.
Després de la detenció del barber de la Ferreria, foren detingudes altres persones. Joan Albertí, Francesc Pichaco, Bartomeu Martínez. Gairebé tots ells foren torturats, però amb prou discreció per tal de no incomodar el senyor Pardo de Santayana –aleshores Governador Civil–, que acostumava a asseure’s a la terrassa del Bar Formentor a l’hora del vermut. El policia més sinistre era Antonio Carrillo. Però també n’hi havia d’altres amb anomenada de torturadors. Fet i fet, les casernes de la Guàrdia Civil pudien a sang quallada. Robert Graves, que va abandonar Mallorca l’any trenta-sis, va retornar-hi deu anys després.
Filosofia de Graves: "Un no ha de protestar contra res, si no té la certesa que la seva protesta serà escoltada". Les detencions continuaren: Constantino González, Miguel Soriano, Gabriel Pujol, Francesc Busquets, Joan Pons, Gabriel Torrens, Andreu Pericàs, Claudio Jiménez, José Peralta, Guillem Mir, Llorenç Noguera, Margalida Andreu i molts d’altres. Venien d’un silenci que tot just acabava de començar. I de la misèria. La corrupció de l’Administració en temps del governador Veglison Jornet va ésser escandalosa. Però la culpa era del poble, segons ell, poc involucrat en la consecució dels objectius del Moviment.
Altra volta va passar la por de puntetes, de carrer en carrer. En arribar la nit, els homes comprovaven si havien tancat bé els portellons i les mares cantaven en veu baixa cançons de bressol a les criatures. Passaven coses, i tot allò que passava era dolent. Encara estaven en vigor les cartilles de racionament i els menjadors de l’Auxili Social atenien prop de tres mil indigents. N’hi havia més. La policia cremava les barraques dels gitanos. Tanmateix, únicament els visionaris intrigaven contra el Sistema.
Joan Sbert Massanet –el germà d’Antoni Maria, conseller de la Generalitat– organitzava cursets de gramàtica mallorquina a la seva casa de la Rambla, i Francesc de Borja Moll, que impartia les classes, parlava de la situació crítica de la llengua, però sense fer cap referència al Règim perquè hauria estat delicte. Miquel Ferrà era una illa. Els detinguts de 1948 foren trapezistes sense xarxa. Tampoc no disposaren de trapezi.
Així i tot, saltaren al buit. A posta, varen escriure una història de sang, de soledat i de pena. Sobretot, de soledat. El juliol moria Georges Bernanos i el desembre Pompeu Fabra. La consciència i la intel·ligència d’un poble s’esvaïen. Començava el no-res.
