Sleeping tiger és una novel·la del gènere popular o popularista, altres li diran literatura de quiosc, de Rosamunde Pilcher, una autora de qui ens donen molt poques dades biogràfiques. Viu a una granja escocesa, es dedica a l’horticultura i a la literatura des de fa més de quaranta anys. Les seves novel·les han ocupat les llistes dels llibres més venuts a Gran Bretanya, Estats Units i Alemanya. En aquest relat, El tigre quan dorm, Selina Bruce, òrfena de pare, té ja preparat el seu vestit de núvia i ha fet tots els preparatius per a les noces quan abandona sobtadament el seu promès a Londres i viatja a una illa de la Mediterrània. Aquesta illa és Mallorca, encara que l’escriptora hi posi topònims figurats...". Selina pensava que les millores haurien de començar per l’asfaltat de les carreteres, puix que la que recorrien en aquells moments estava solcada de clots i sotracs de cotxes, on el vell Oldsmobile, el taxi d’en Toni, saltava i se sacsejava com un vaixell dins la mar. Anguilejava el camí sota tanques de pedra seca creuant el camp que es dividia en petites possessions. La terra tenia un aspecte pedregós i àrid i les cases semblaven mancades de color, uniformades per una única tonalitat sorrenca, a causa de l’acció del sol tòrrid. Les dones que treballaven fora vila anaven cobertes amb faldes negres fins als turmells i es tapaven el cap amb grans mocadors igualment negres; els homes, en canvi, s’abillaven amb robes blaves i destenyides i llauraven els seus sembrats, insensibles als seus esforços, o anaven traquetejant en carros de fusta estirats per mules. De tant en tant es deixaven veure ramats de cabres, guardes de gallines i sínies, on un pacient cavall amb els ulls tapats girava i girava i treia cubells plens d’aigua que queia en els canals de reguiu...".
S’inspirava Rosamunde Pilcher, el 1967, en Can Picafort, al qual per raons de discreció literària anomenava "Calafuerte". No sabem si la vella dama escocesa, jardinera i escriptora coneixia profundament les Balears. Alguns pensarien que l’escenografia, en aquest sentit, és un poc superficial:
"El Citroën entrà a Calafuerte quan més estrenyia la calor. El sol resplendia en el cel, esbargit i blau; les ombres eren negres i la pols i les cases molt blanques; no hi havia una ànima pels voltants i les persianes restaven tancades. Quan Francis s’aturà al davant de l’hotel i apagà el motor del potent cotxe, tot es va quedar en silenci, gairebé interromput per la remor dels pins que s’agitaven al compàs d’un oratjol misteriós i quasi gens perceptible. Davallà, tancà d’una portada i pujà els escalons de l’hotel fins a la cortina de cadeneta, vers el bar. Després d’haver estat sota la llum del sol, trigà una miqueta per tal d’acostumar la seva vista a la mitja fosca però de seguida pogué distingir Rudolf que feia la migdiada assegut en una alta cadira de braços feta de vímet...".
