Aquest món que ens ha tocat viure sembla que, de cada dia que passa, més tendeix a instal·lar-se dins els àmbits d’un infaust, injust, perillós efecte pendular, en el sentit que els rics són més opulents, van més lluents i grassos de butxaca de cada dia que passa, (parl dels grossos de ver, no de les mitges virtuts pretensioses) i els pobres deu reals del mateix però en sentit contrari, van instal·lant-se progressivament dins la misèria més degradant, més injusta. És el sistema et diuen quan ho comentes, com el que et parla del canvi climàtic, de la tropicalització del temps, de la lenta desaparició de les primaveres. Vull dir que, de les creixents bosses de pobresa se’n parla com una cosa natural, allò de: m’ha nascut un gra, ja el rebentarem amb una agulla cremada si creix, i si no, que estigui...

"Viure a l’aeroport" era el títol d’un reportatge que vaig llegir al Diario de Mallorca el passat diumenge 27 de juliol. Parlava d’una senyora alemanya de 48 anys que ja en feia tres que s’instal·là a l’aeroport de Palma juntament amb el seu moixet, un carretó dels de portar equipatges ple de mantes i materials diversos de vestir i tira passejades per amunt i per avall, aquí troba unes restes de menjar que són aprofitables, allà aquella bona persona la convida a un cafè amb llet, fresqueta a l’estiu, calentona a l’hivern, serveis higiènics nets, i tira que venga. Pel que es diu no és ella tota sola que s’ha refugiada i fa vida dins l’aeroport de Son Sant Joan, n’hi ha cinc o sis més, tots per un estil, que mentre no facin maldats ni moguin lulea escandalosa de demés, mira, allà són i ningú els pot fer fora perquè es tracta d’unes instal·lacions públiques. No pensades per això, però públiques. I públiques significa públiques, comunes, comunals, col·lectives, generals, segons el meu diccionari de sinònims i antònims. De tota manera la senyora alemanya del gatet pelut es queixa fort que per Mallorca no l’han tractada ni mig bé, que ha cercat feina de cambrera i no n’ha poguda trobar, que els espanyols que van a Alemanya a cercar feina els tracten millor, i que si tac que si bac. I jo que ja he viscut molts d’anys, pens que l’aigua abocada dins un paner mai no es perd per un sol forat, tanmateix.

Rebostejant pel Google descobresc que a l’aeroport de Barajas passa més o manco el mateix i amb similar proporció. Els centenars de treballadors d’aquell aeroport els faciliten roba, menjar i companyia. Fins i tot un cubà hi va viure 18 mesos, i un etíop de 42 anys que des del mes de gener hi fa vida esperant que li caigui de l’aire del cel un bitllet per tornar a ca seva. Una dona austríaca que després d’estar-s’hi vuit mesos una ONG li paga el passatge de tornada... Amb una paraula, tracalada.

I clar, enrotllat dins aquest tema, vulguis o no traveles amb el cas a la pel·lícula de n’Spielberg La terminal, interpretada per Tom Hanks i Catherine Zeta Jones, que pel llegit estava bassada, inspirada està millor dit, en el cas d’un iranià anomenat Mehran Karimi Nasseri que per tot un cúmul de circumstàncies adverses en principi, i possiblement a un cert grau de demència cap els darrers temps, visqué setze anys a l’aeroport Charles de Gaulle de París. Es diu, es comenta, que Dreamworks, la companyia de n’Spielberg li podria haver pagat 250.000 dòlars pels drets de filmació, per la qual cosa podria ser ben bé que sigui el més ric del centre de caritat Emmaus de París, que és on actualment habita. I si no és mort és viu, i si no és viu és mort, com a les rondaies.•

Escriptor