Després de l’aprovació unilateral dels Estats Units, Alemanya va ser el primer país europeu que va reconèixer la independència de Kosovë. Des d’un punt de vista respectuós amb el dret a l’autodeterminació, la decisió va ser impecable. Si Sèrbia tenia qualque dret històric sobre aquell territori, la voluntat de la majoria de la població kosovar i la brutalitat dels serbis varen validar l’independentisme d’aquesta nova nació. És cert que les coses als Balcans són molt complexes. De fet, varen ésser els turcs i els seus descendents musulmans, dels quals els kosovars són descendents subrogats, els que varen ocupar a sang i foc aquesta regió des de Grècia a Sèrbia, si més no des de final de l’Edat Mitjana, i que els pobles eslaus, Grècia i Romania en varen ésser les víctimes dels turcs. Però l’agressivitat i la violència sèrbies han recollit el que Sèrbia es mereixia: quedar tota sola. Res a objectar, i molt a celebrar a la independència kosovar i fins i tot a la més que probable assimilació a Albània en el futur, si això és la voluntat, com sembla, d’aquesta població.

El que ja no sembla tan impecable és el rebuig d’Alemanya, en primer lloc, i de França i de gairebé la resta de països europeus, a continuació, a la declaració d’independència d’Ossètia i de Abkhàzia, després de l’agressió georgiana i la immediata reacció russa. Naturalment, els primers a rebutjar aquest independentisme varen ésser Bush i companyia. Per quina raó? Un no ha de ser molt viu per a veure els motius. La política dels Estats Units, des de la desaparició de la URSS, ha estat continuar amb l’aïllament de Rússia, amb una versió nova de la guerra freda, i treure’n el màxim profit estratègic a totes les nacions que componien el Pacte de Varsòvia i l’antiga URSS. En comptes de fer tabula rasa amb el passat, els Estats Units (em referesc a la política dels actuals dirigents i lobbies nord-americans, mai no he estat antinord-americà, ni ho seré) els neocons varen interpretar i aprofitar la caiguda de la URSS com l’inici d’un nou ordre mundial en el qual l’única superpotència eren ells, i això els dóna el dret a decidir allò que vulguin, quan vulguin, ignorant el dret internacional, els drets humans i tot el que calgui. La Unió Europea no ha fet cap altra cosa que seguir servilment els fets consumats d’aquesta política de la manera més abjecta.

A Europa no l’interessa, –no en té cap raó objectiva–, continuar amb aquesta política. La nova crisi dels míssils i el cas de Geòrgia ens torna a posar a la primera línia del perill d’una escalada de les tensions, completament inútils, i que solament beneficien els Estats Units. És una línia equivocada i suïcida. Una Europa enfrontada a Rússia és una errada monumental. Més encara, una Europa sense una Rússia democràtica, a la llarga, és impossible. Els agradi o no als Estats Units i als fòbics antirussos de Polònia i d’altres peons de Bush, aquesta sembla ser la realitat.

Escriptor