Sí, sembla ser que som a l’inici d’un nou curs polític. Malgrat que, com molts d’altres ciutadans, m’acab de reincorporar a la feina; però, ho he trobat tot igual. Bé, rectific, gairebé tot igual, tal com ho havia deixat fa un parell de setmanes. Ara el PSM i UM passen a l’acció.
Ja no els basta a desitjar un increment de finançament autonòmic de 700 milions d’euros, sinó que exigeixen que els pressuposts del 2009 s’incrementin amb aquesta xifra, independentment del resultat de la negociació i de l’opinió dels altres socis.
Fa uns pocs dies comentava aquesta nova maquinació amb un bon amic universitari a Ruesta, poble abandonat dels Pirineus aragonesos. Enclavament rocós, una punta de llança que és un penya-segat el qual corona una fortalesa amb dues torres de defensa intrèpides mig esbocades, seguides d’un poble fantasmagòric. Impressionant, la combinació paisatgística excelsa i el seu estat ruïnós. I l’aire gèlid, quan el sol es perd darrere les muntanyes i la fosca guanya el poble desolat. Té res a veure Ruesta amb la nostra comunitat? Òbviament, no.
Però, aquell dia érem allà i sortí la conversa. Per tres vegades l’amic em féu la mateixa pregunta: què farà Zapatero amb el finançament autonòmic? En aquells moments, res més lluny de la meva ment que la política casolana. Allà, m’avorria. No res, li vaig contestar en un to sec cada cop. D’aquí la seva insistència a repreguntar. Retornat a Mallorca, ja no m’ho ha demanat més.
Però, ara, de nou immers en la vida quotidiana, la resposta hauria estat la mateixa. Per una banda, cap comunitat acceptarà rebre menys diners que fins avui. Per l’altra, l’Estat no disposarà de més diners a repartir, que serien els que ens haurien d’afavorir. I per acabar, la nova situació de penúria econòmica que ens assetja. De manera que la meva resposta, lacònica en aquells moments, venia a sintetitzar el mateix en dues paraules: no res. És cert allò que ell va exposar més tard, que els pressuposts podrien incorporar aquesta xifra com a expectativa, si més no com a demanda.
De fet, els pressuposts no són més que això, una previsió, uns supòsits previs a una actuació, un còmput anticipat d’ingressos i despeses. Però, s’atreviran? En conjunt i sense discrepàncies, gosarà el govern fer una passa més i acordarà a concretar amb una xifra mínima les nostres necessitats? Seran capaços de consensuar-la? Com poden veure, en realitat la pilota no està sobre la teulada del Govern central. Es troba sobre el nostre.
I, tornant a Ruesta, el camí per aconseguir-ho és semblant a la sendera pedregosa que fa el camí de Santiago quan surt del poble, baixa amb sinuositat i paciència fins al riu, el travessa amb moderació i ofereix l’espectacle d’una fortalesa rocosa del segle X, on ja només resten els vestigis d’allò que va ser... fa prou anys.
