La realitat sempre supera la ficció. Quan ahir vaig veure un ascensor plantat enmig d’un sementer em varen venir al cap moltes possibilitats. De tot d’una em pensava que es tractava d’una instal·lació artística. Més tard vaig pensar que era una al·legoria de tot el que està passant: imaginava l’ascensor que no du enlloc, la desolació de l’ascensor, l’aïllament de la corrupció...
Tot plegat semblava una espècie de teatre de l’absurd, o la pel·lícula d’Antonio Mercero, amb guió del mateix Mercero i José Luis Garci, La cabina. Supòs que recorden la imatge d’un ciutadà –José Luis López Vázquez– tancat dins una cabina, sense poder sortir-ne, segrestat i conduït cap a un lloc desconegut. En la nostra cabina –que no serà un film de culte com l’esmentat–, però, no sabria dir, encara, qui hi romandrà tancat.
Però tot no acaba amb l’ascensor que arriba a terra de ningú. La qüestió és que, sense deixar el famós Palma Arena de banda, ara resulta que la pista indoor projectada no hi cap. Quina mala sort! Amb "lo" bé que hagués quedat... Cada dia sembla una nova tragicomèdia. Si no fos per tots els doblers que s’han tudat seria per riure sense aturar.
Ara només cal esperar actuacions i responsabilitats. De tanta falta de criteri, de seriositat i de rigor no en pot sortir res de bo. Qui va encarregar el projecte? Com es va pagar? Quines responsabilitats tenen els responsables polítics i tècnics?
Moltes preguntes, però esperem que aviat en tinguem respostes.
