El jutge de l’Audiència Nacional, Baltasar Garzón, ha instat tres ministeris, diversos ajuntaments i l’església catòlica perquè li donin tota la informació que tenen als seus arxius sobre desapareguts com a conseqüència de la repressió franquista que s’inicià amb l’Aixecament i que es perllongà més enllà de la Guerra Civil.

Vol fer un cens complet. La qual cosa en principi està bé. Però és bastant improbable que acabi en res judicialment. Primer perquè són fets que estan sota impossibilitat de ser jutjats a causa de la vigent llei d’Amnistia de 1977, i la fiscalia ja s’ha manifestat en aquest sentit. I segon, i sobretot, perquè es tracta de quelcom tan gros que ni amb tres vides el jutge en qüestió podria ser capaç d’esbrinar res en clar objecte de persecució legal.

És lloable que el record i reivindicació ideològica dels que sofriren repressió per lluitar contra el feixisme nacionalista de Franco i dels seus aliats sigui objecte d’homenatges. No s’ha de confondre, emperò, aquesta via diguem-ne civil amb la judicial que Garzón pretén iniciar. Les passes correctes, i legals, per poder actuar amb la llei amb la mà en contra dels crims del franquisme s’haurien d’iniciar justament amb la reforma de la llei. És a dir, amb la política.

Arribant a un acord perquè es derogàs la llei d’Amnistia esmentada i, llavors, procedir en contra de persones concretes. Tendria sentit? Cadascú tendrà la seva opinió, però a ningú no se li pot escapar que les probabilitats que quelcom així de veres es pugui dur a terme són nul·les; ara que, ben pensat, no estaria malament arribar a iniciar el procés, desenvolupar-lo i davant la impossibilitat de condemnar a ningú en concret que es "condemnàs" moralment una institució creada pel franquisme i que és l’única en la qual podria recaure simbòlicament. Quina institució? De la resposta en trobarà el lector la impossibilitat que es faci res.

Aleshores davant de què estam? Tot fa pinta que es tracta d’un nou episodi de la necessitat d’aquest jutge de copsar atenció informativa. Que és la seva especialitat. Des de les xarxades preolímpiques de 1992 en contra de nacionalistes catalanistes –què en quedà de veres, de tot allò?– fins a la persecució de Pinochet, passant per macrojudicis –no sé qui digué una vegada que si no vols fer justícia, el millor és muntar un macrojudici–, opinions en fòrums diversos i, en especial, per la seva incursió frustrada en política per de rebot perseguir el govern del qual en volia ser membre, aquest jutge té un llarg historial de presència mediàtica contínua. Com si necessitàs cada temporada el seu quart hora de glòria.

La reivindicació de la memòria històrica sobre els fets ocorreguts al nostre país com a conseqüència de la rebel·lió franquista, i les seves conseqüències durant gairebé quaranta anys, és massa seriosa com per desvirtuar-la amb camins que no condueixen enlloc.