Al començament de la seva primera legislatura com a president del Govern de les Illes Balears, Jaume Matas era relativament poc conegut per la majoria dels seus conciutadans. Conscient que li convenia augmentar la seva popularitat, va decidir posar remei a la situació usant el populisme expeditiu d’aquells polítics que conceben l’administració pública del poder com una branca subalterna de l’omnipresència mediàtica.

L’estratègia que Matas emprengué per assolir el seu objectiu va ser la de convertir-se en una figura tan pròxima com fos possible al ciutadà normal. Per fer-ho, però, no en tenia prou apareixent en tants actes públics com pogués: el ciutadà mitjà o normal que veu un polític només per la pantalla del televisor o a les pàgines del diari sap qui és, però de cap de les maneres no el sent com a pròxim. Per això Matas decidí que era l’hora de començar a trepitjar el carrer i de visitar en persona tants barris i pobles com la seva agenda li permetés.

Durant aquells anys, Matas féu incomptables gires per tots els racons de les illes, gires durant les quals bàsicament es dedicava a donar la mà –simpatia de venedor de xampú, un somriure d’orella a orella– a tothom que se li posés al davant. No satisfet amb això, o perfectament conscient que avui dia perquè les coses realment succeeixin cal que en quedi alguna prova tangible o visual constància, en les seves innombrables visites Matas es féu acompanyar sempre per un fotògraf que, diligentment, prenia una foto de l’afable president amb cada persona o grup de persones que saludava.

Per completar la jugada publicitària, després cada una d’aquestes fotos era enviada a qui fos que hi apareixia. Així, milers i milers de ciutadans illencs acabaren tenint una foto –dedicatòria inclosa– amb el seu president.

Després de (l’any 1999) ser desbancat del Govern pel Pacte de Progrés, Matas fou nomenat ministre a Madrid. No sabrem mai exactament què va fer o què aprengué Matas durant el seu pas per la capital del regne, però és segur que aprengué alguna cosa que el transformà radicalment. Quan, l’any 2003, va recuperar la presidència del Govern de les Illes Balears, la seva concepció del poder i de la popularitat havien canviat de forma considerable. Si en la primera legislatura l’objectiu havia estat presentar-se als ciutadans com un president pròxim i assequible, en la segona l’estratègia va ser ben diferent. L’actitud del Matas post-ministerial era distant. O olímpica: el poder ja no era un escull que calia salvar per acostar-se al populatxo, sinó una torre en la qual enclaustrar-se per allunyar-se’n.

Abans d’anar a Madrid Matas es comportava com un amo de possessió; després de tornar-ne va passar a comportar-se com el senyor d’un castell, cada vegada més invisible. D’ençà que perdé les darreres eleccions, la progressiva difuminació de Matas ha arribat al seu punt culminant: ha partit a Miami, no fa declaracions als mitjans de comunicació, es mostra esquiu i deliberadament enigmàtic, no en vol saber res dels casos de corrupció que dia sí i dia també esquitxen el partit del qual ell ha estat el màxim responsable durant la darrera dècada...

Han passat poc més de deu anys; però el que hi ha hagut entremig del populisme exhibicionista del primer Matas i la invisibilitat fugitiva o negligent del Matas actual, permet extreure algunes lliçons putrefactament exemplars.