Volia començar aquest article amb un llarg comentari sobre les darreres paraules de Jaume Matas. No ho faré. Pens que el fet que un expresident i exministre hagi de sortir a la portada d’un diari per afirmar: "Ni m’he enriquit amb la política ni som cocaïnòman" ja diu molt de la seva gestió, de la seva visió i del seu tarannà. Val més no comentar res més perquè l’afirmació ja és prou il·lustrativa.
No hi ha dia que passi que no ens trobem amb una novetat. La darrera, les paraules del cap de manteniment del consorci Turisme Jove, quan implica els seus excaps en la trama de prevaricacions i robatoris orquestrats en aquest òrgan del Govern, presidit per aquell que ni s’ha enriquit, ni és cocaïnòman. Gosálbez diu que l’exdirector general, Gálvez, i l’exgerent, Amengual, ho sabien tot i també participaven a la "tallada".
Gálvez respon com un gall i esperoneja fort ferm dient que Gosálbez és un delinqüent, miserable i mentider (sic). Això sembla una telenovel·la veneçolana de les més insuportables. Ara només falta que algú es tallàs els cabells a la perruqueria –pagada amb doblers públics– de la dona de Gosálbez, i tengués un idil·li amb el perruquer, que a la vegada tenia un affaire amb l’amiga de la Consellera Puig que un dia va... Vaja, riure per no plorar.
Per tant, si un és ciutadà de les Illes Balears té motius per estar preocupat, però si, a més, és seguidor del RCD Mallorca la preocupació serà doble. Així com ningú no sap qui aplegaran demà, qui detendran, quina trama es descobrirà, tampoc sabem què passarà amb el Mallorca. El comprarà l’anglès Davidson? Continuarà Vicenç Grande? Qui presidirà el club? Com es gestionarà?
I si un és seguidor de l’At. Balears també té doble motiu per la preocupació perquè l’absència de la nostra llengua a la publicitat del club el desmarca de la seva història lligada a l’essència del poble, la cultura, la llengua i les classes populars. Francesc Bujosa –conegut popularment com En Xisco de Cas Metge– ja es lamentava d’aquesta feta del seu equip de l’ànima. Tot té solució i esperem que l’Atlètic Balears posi remei aviat.
El que no posa remei és Eberhard Grosske. Els que el coneixem sabem que és més dur que una pedra, però també sabem que és un polític espavilat. Alguna cosa li està fallant, però, als dos casos que ara té oberts i que semblen tenir una molt mala ferida. Veure sindicalistes queixant-se de la gestió de Grosske és un fet, com a mínim, curiós. L’altre cas, és més paradoxal.
Era necessari enviar un batalló de policies a el Molinar? No va ser tot plegat una mica desmesurat? Què hagués passat si aquesta desproporció hagués esdevingut a la legislatura passada? Ja he dit que no compartesc la visió d’uns veïnats que no accepten la ubicació temporal, al seu barri, d’un alberg per unes persones ben respectables, però alguna solució s’ha de trobar, i només amb policies no se solucionarà la qüestió.
I la qüestió que tampoc se soluciona és la de la Fundació Escola Bressola. Sembla que la directora general de Política Lingüística vol subvencionar aquesta fundació, mentre la consellera Galmés no ho creu prou justificat. El més estrany és que essent de partits polítics diferents, no es respecti la gestió d’àrea de cada partit, que és el que s’acostuma a fer. Veurem com acaba aquesta discussió perquè, en principi, es tracta d’una diferència de criteris entre directora general i consellera que no hauria ni d’existir ni de transcendir.
Vaja que, com poden veure, no hi ha motius per estar avorrits. De fet, cada dia hi ha un denou que ens fa albirar el futur amb menys esperança. Perdó pel toc melodramàtic, però no em negaran que no hi ha motius per la desesperació i la desconfiança en aquesta classe humana tan inhumana. De derrota en derrota fins a la victòria final, deia aquell. La qüestió és que derrotes anam ben servits, i la victòria final no és veu ni de lluny. Continuarem duent ciris a la Sang i ja ho veurem...
