La sort dels pobles de l’antiguitat ha estat molt diversa. Alguns continuen molt presents en el nostre imaginari col·lectiu, en els programes escolars, en l’alta cultura i en la cultura popular. Aquest és el cas, sobretot, dels grecs i dels romans, de qui es reediten encara un gran volum d’obres, es fan pel·lícules més o menys fidels a la seva història i es publiquen novel·les històriques i còmics que insisteixen en el passat d’un món significativament anomenat clàssic.
En canvi, d’altres cultures, en el seu moment ben importants, no han tengut tanta fortuna. És el cas, per posar-ne alguns exemples, dels fenicis i cartaginesos, de qui s’ha perdut gairebé tota la producció literària i que encara arrosseguen la mala fama d’haver gosat oposar-se als romans; dels lígurs del nord d’Itàlia; dels etruscs, afortunadament reivindicats per la magnífica exposició que hem pogut contemplar en el Grand Hotel; i, en menor mesura, dels ibers i els celtes.
N’és una excepció l’antic Egipte, que per diverses raons (la monumentalitat de la seva arquitectura, el desxiframent de la seva escriptura, etc.) han aconseguit sortir de l’anonimat i han inspirat tota mena de fabulacions en el món contemporani. Però més enllà d’Egipte, sembla que els nostres coneixements siguin pitjors que els dels antics ja que, a més, ara es tendeix a desconèixer la història palestina i mesopotàmica que abans es coneixia a través de l’anomenada història sagrada.
Un dels pobles més oblidats, però més original i important de l’antiguitat, fou el dels escites. Lamentablement, no ha arribat a Palma una magnífica exposició promoguda per la Federació Russa amb el fons de l’Institut d’Història de la Cultura material de Sant Petersburg, una de les institucions arqueològiques més prestigioses de Rússia. Aquesta exposició, Escites. Tresors de Tuvà, se centrava en els escites orientals, els més antics, i, en especial en el túmul d’Arzhan (segles IX-VIII aC), el vestigi més espectacular del món escita.
Aquesta immensa tomba, trobada a la república russa de Tuvà (centre d’Àsia, prop de Mongòlia), a més de les restes del monarca escita, ha aportat 16 persones i 160 cavalls sacrificats en honor del rei. Cap al segle VIII aC, els nòmades escites, de llengua indoeuropea de la branca iraniona, es desplaçaren cap a occident i arribaren a l’actual Ucraïna. Fou aquí on els va conèixer el gran Heròdot (s. V aC), el pare de la història i de la geografia, que va deixar escrita una extraordinària informació sobre la història, l’economia i els costums d’aquest poble.
En aquella època, els escites poblaven una immensa regió d’estepes entre l’Europa Oriental i Mongòlia. Eren un poble guerrer per al qual eren fonamentals els cavalls i les armes, sobretot els arcs. Això no impedia que tenguessin un art refinat, centrat sobretot en les figures animals. Els escites lluitaren contra els medes i els assiris (s. VII aC), els perses (s. VI aC) i els macedonis (s. IV aC). Però, a partir del segle III aC, varen ésser suplantats progressivament pels sàrmates i arraconats a l’actual Crimea.
De totes maneres, aquests sàrmates també eren indoiranis, nòmades de les estepes i varen esser els hereus directes del món escita. Un tret molt original de la cultura sàrmata fou la importància assolida per la dona, que igualà la condició social dels homes. Així, hi hagué dones caçadores i guerreres, i s’han trobat tombes femenines molt decorades i dotades d’armes. Cap al segle IV, en bona part a causa dels moviments migratoris dels pobles germànics, els sàrmates s’havien dividit en diversos grups, i un dels més importants era els dels alans, estesos per les actuals Ucraïna i Rússia meridional.
I aquest poble està vinculat a la història de la Península Ibèrica i del món mediterrani. Quasi tots els manuals d’història d’Espanya recorden que, després de travessar el Rin l’any 406, una part dels alans, units als vàndals i als sueus, arribaren a la península Ibèrica (409). Inicialment, s’instal·laren a Lusitània, però foren derrotats i massacrats pels visigots i es varen haver d’unir als vàndals. El 428, el rei vàndal Genseric prengué el títol de "rei dels vàndals i dels alans", i poc després passà a Àfrica, on fundà el regne de Cartago. I, com és ben sabut, el 455 Genseric incorporà les Balears al seu imperi.
O sigui, que és possible que alguns alans arribassin a les Illes, encara que no ha estat ratificat per cap font escrita o arqueològica. Els alans, a Occident, eren poc nombrosos, probablement bandes d’unes 3.000 persones que varen anar incorporant a altres pobles més grans o, en ocasions, foren exterminats. La seva petjada a la Gàl·lia i Hispània és ben minsa: alguns topònims (Allaines, Allainville, Alaincourt), un antropònim (Alain, si bé alguns autors el consideren celta), una raça de cans de presa i algunes troballes d’armes i joies, els anomenats "tresors". Però els alans no desaparegueren de la història. Lluny, a l’est, després d’haver superat les invasions dels mongols, els tàrtars i els russos, el poble alà (i els seus avantpassats sàrmates i escites) perviu en el Caucas sota els nom d’ossetes!
De fet, Ossètia del Nord ha incorporat Alània al seu nom oficial. D’altra banda, l’especialista en el món escita Georges Dumézil ha pogut reconstruir en part la religió dels antics escites a través de les llegendes conservades pels ossetes. Evidentment, un poble amb aquest bagatge mil·lenari hauria de tenir el mateix dret a la independència (tant de Rússia com de Geòrgia) que Grècia o Irlanda, per només posar-ne dos exemples.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.