Desenrutinar-nos

Ja sé que hi ha gent que pensa que els ensenyants som un privilegiats i que gaudim de més vacances que ningú. No entraré en disputes estèrils. Ni armaré gaire gresca, no fos cosa! Les rutines estan bé així com estan. Però dilluns vinent, com la majoria dels mortals, ja hauré començat un altre cicle vital. Amb això, no sé si dir sortosament, encara no ens hem desengavatxat de la tradició. Per Sant Miquel, si fa no fa quan començava realment el curs quan vaig ingressar al cos del professorat, el amos entraven als horts i, no sé si també a les possessions. Ara, com abans, els cicles vitals vénen determinats, no per l’any nou, sinó d’acabament d’estiu a començament d’estiu. Si més no d’allò que podríem anomenar l’estiu psicològic, que és una cosa diferent de l’estiu meteorològic. O com deia Acebes, quan cercava cinc peus al moix i parlava d’allò de l’autoria intel·lectual, també podríem parlar de l’estiu conceptual. I tot i que els setembres, a vegades ens regalen uns dies de xafogor insuportable, més canina que no alguns dies d’agost o de juliol, som molts els que donam per acabat l’estiu, pels voltants de Sant Fèlix i Sant Ramon Nonat. Jo som d’aquells que en tocar setembre, defuig del bany a la piscina i al mar. Que voleu que us digui, m’entra com una fredoreta! Ja sé que és psicològic, però no hi puc fer res.

Començam, com aquell qui diu, un nou curs. Sí, la paraula ha transgredit del seu medi natural, que supòs que és el curs escolar, i la gent la fa extensiva a altres denominacions, sobretot, a allò que anomenam el curs polític. Tanmateix, allò que és esfereïdor i que marca un nou pètal vital que s’arrossega fins al mar, baixant pel riu de la vida, és la temporada futbolística. Diumenge ja n’anirem plens: haurà començat la lliga 2008-09. I pels que ja no ens fa il·lusió complir anys, perquè ja en tenim un bon sarró i afegir-n’hi és comprar bitllets per a alguna xacra més, sol ser com una fiblada d’abella. El pas del temps, inexorable i ferm!

De totes maneres, les televisions fa dies que preludien aquest ocàs, aquest enterrament de l’estiu sense gaire pirotècnia. No em referesc només als programes del cor on passen revista de totes les estupideses que han il·lustrat durant tota la canícula; només fent zàping, a l’hora màgica de l’horeta he vist com s’han passat per la garrofa les noces més glamuroses, les ruptures més sonades i estridents; i fins i tot, els biquinis més llustrosos que han tapat algunes de les vergonyes dites nacionals. Però no em referesc a aquests programes, quan dic que la televisió fa dies que preludia aquest nou canvi d’hàbits. No, em referesc a la publicitat. I no a la que pensau, aquella de retornar al cole amb el Corte Inglés, no. Em referesc a la publicitat que es fa de productes destinats a col·leccionistes. La darrera setmana d’agost, ni que fos un remei provat contra allò que ara se’n diu síndrome post vacacional, les empreses destinades a la venda per fascicles ofereixen els seus productes col·leccionables per al curs vinent, uns productes que, la majoria de vegades, reclamen la participació activa del comprador, ja que les darreres modes són de construir maquetes. I jo, que som un esburbat sempre pens: hi deu haver compradors, cada any, que permeti fer aquesta inversió i aquestes campanyes publicitàries? Supòs que sí. I on deuen anar a parar totes aquestes andròmines, producte de la manya i del màrqueting, si els habitatges són de cada dia més menuts? La gent, que diu no tenir temps per a res, té temps per compondre un Titànic en miniatura, per exemple? Es veu que sí. Si més no, jo que quan vaig a reciclar sempre em fix amb allò que tira la gent, mai no he vist andròmines d’aquestes als contenidors. I és que desenrutinar-nos també forma part de la nostra rutina. I tots són maneres. Què hi farem!

Escriptor i professor