El terme d’Alcúdia abraça un dels territoris més encisadors de l’Illa. Un dels racons més atractius del terme és, sens dubte, la península del cap Pinar. En aquest punt s’alça el massís de la talaia d’Alcúdia, dit també de la Victòria, amb tota una sèrie de subserres i vessants que la fan especialment atractiva per a tot amant de la descoberta i del gaudi directe d’un paisatge de primer ordre. Tot seguit donam les notes per fer amb rapidesa i sense un esforç gaire notable —com toca durant l’estiu— una de les rutes més belles per aquesta contrada de Mallorca. En total ens podrem torbar entre dues i dues hores i mitja, amb l’opció de fer una capbussada per les caletes de s’Illot.
La ruta parteix des de l’aparcament de l’ermita de la Victòria (1), a la qual arribam sense cap problema des del Mal Pas. La documentació històrica anota que el 1395 un ermità anomenat Arnau Got vivia per aquesta contrada i que havia rebut un llegat per a la construcció d’una ermita. El 1678 el mestre picapedrer Pere Torrandell inicià la construcció d’un nou temple, d’estil barroc. El producte final fou un edifici d’estructura rectangular i d’una sola nau, amb coberta de volta de canó. La façana principal mostra un portal major de llinda, amb restes d’un matacà a la part superior i la data de "1694" en les finestres del porxo.
Rere l’ermita parteix el camí que puja tant a la talaia de la Victòria com a la penya Roja. Els primers metres deixen de banda les instal·lacions complementàries del temple i més amunt un restaurant (esquerra). Després de superar una barrera que limita el pas als cotxes, el pendís s’accentua de valent deixant de banda grans masses de garballons. Després d’un revolt ben tancat, superam l’arrencada del camí que puja fins a la penya Roja, senyalitzat amb dos cartells de fusta. Després continua una llarga tirada que ens deixarà sobre el coll de la Talaia.
Al final de la pista arrenca un tirany que a poc a poc ens va acostant a la base de la penya. A frec de roca, el camí adopta l’amplària de ferradura, amb marget de sosteniment lateral una mica deteriorat. La pujada dibuixa tot un seguit de giragonses fins que assoleix el pas de l’Aritja, un tall artificial que permet traspassar a l’altra galta de carena. Des d’aquí emproam el darrer esforç cap al cim deixant al costat el camí que baixa al coll Baix.
El cim de la Talaia d’Alcúdia (2) (445 m) està coronat per les restes de la vella torre de vigilància de base circular, sobre la qual resta el modern vèrtex geodèsic. Data de 1567 i fou enderrocada el 1918. A la base del cim hi ha un petit refugi destinat als serveis forestals. Des d’aquí dalt, la vista s’eixampla sense impediments.
Per donar una mica més d’emoció i distinció a la ruta, en lloc de davallar cap al coll Baix pel camí de ferradura, ho farem per l’elegant aresta de llebeig, situada a la banda oposada del tirany normal d’accés. Per accedir-hi trobarem un important graó que s’ha de desgrimpar amb molta cura; ara bé, recomanam passar amb més facilitat des del lateral esquerre. Un cop sobre l’aresta no trobarem camí. El descens és majestuós, net de vegetació i amb unes extraordinàries vistes a ambdós costats de la carena. A poc a poc, la carena anirà prenent orientació sud i la vegetació cada cop hi serà més present. Ja més avall, apareixerà un veritable tiranyó que ens durà damunt el coll de les Fontanelles.
El coll de les Fontanelles (3) és un punt d’inflexió en la ruta, no sols geogràficament sinó pel que fa al caire botànic. Arreu l’envolten ullastres de gran mida, masses de càrritx i un bon nombre de lletreres.
Iniciam la davallada pel camí de les Fontanelles en direcció al campament de la Victòria (mestral). Més avall tornarem a travessar el jaç del torrentó reiteradament. En una d’elles, a l’esquerra, hi localitzarem les Fontanelles Fondes (4), una altra singular surgència en forma de cocó semiartificial, generalment ple d’aigua.
El camí de ferradura finalment mor al costat d’un gorg artificial, dit el cocó d’en Teler. La ruta continua després per una pista. A l’esquerra apareix una primera bifurcació fitada, que cal oblidar. Poc més avall, el camí travessa el torrent i pren direcció cap al campament de la Victòria (5). Un cop hi arribem, sortirem per la porta principal de les instal·lacions juvenils. Aquí, o un poc més amunt, la mar convida a una merescuda capbussada.
Un cop en la carretera proposam el retorn a l’ermita de la Victòria per una ruta adequada, no per la carretera. Passada la platja de s’Illot, arribam a l’entrada de l’alberg de la Victòria. Des d’aquí baixam al jaç del torrent de l’Aladernar i el remuntam sense gaires dificultats. El punt clau es troba en la primera cruïlla, on cal seguir pel ramal de l’esquerra. El darrer coster abans de tornar a la tranquil·litat de l’ermita és curt però intens. Una altra ruta conclou amb victòria.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.