La Mallorca dels anys 50

I promeses que ja sabíem que eren impossibles. Les persones tenim el pensament lliure que ens permet utopies, perquè pensar com desitjam la nostra illa és idíl·lic, somniador però per què no, també podria ser viable. De la Mallorca dels 50 queden trossets d’illa. Encara. I vull ser optimista. Encara podem fer alguna foto apostant per la bellesa d’una terra, la nostra, malmesa tantes vegades.

Encara puc veure camps sembrats, puc veure gira-sols a vorera de carretera i blat batut, i un pagès collint figues "coll de dama" abans de les tempestes d’agost. I algunes cales cristal·lines... Rodes queda al meu passat. I no es pot viure ni del passat ni de rendes. Però salvar el que queda potser depengui de la nostra capacitat de romanticisme del nostre desig de transcendència, partint de la terra. I aquí rau la força dels ciutadans. I ha de ser bo impulsar el diàleg.

Aquí sí és el marge, el tros de Mallorca on ens hem de posar d’acord dialogant institucions i ciutadans. Per l’illa que volem, des de tots els àmbits territorial, educatiu, social, esportiu, cultural. No tot depèn únicament de si hi ha partides econòmiques, primer hi ha d’haver necessitat i després voluntat.