El país esvaït

Llegeixo que Antoni Serra va acabar la seva intervenció a Prada amb una proclama a favor dels Països Catalans. Que s’acabi la mutilació dels Països Catalans, va exclamar. Home, i tant! Vull dir que subscric aquest desig totalment, sense matisos. Tanmateix l’acoblament del món català a la democràcia espanyola fa que Antoni Serra sigui més mal de complaure que l’infant que exigeix la lluna. Els hem esquarterat, cremat i fet fum, als Països Catalans. I ho hem fet primordialment nosaltres mateixos, sempre amb el suport entusiàstic dels espanyols. Em refereixo als catalans de dalt, no cal dir-ho. Al poble no li incumbeix cap responsabilitat en la desfeta. Ben al contrari. Des del moment que encara es parla el mateix idioma de Salzes a Guardamar i de Fraga fins a Maó, ha manifestat de manera implícita la seva voluntat unitària. Però tant la classe política com la intel·lectual han procurat no fer-se’n ressò. La fidelitat a les bases no pot avenir-se amb la política de pactes a la baixa de Catalunya, l’única de les tres entitats del país amb prou pes per a negociar amb Espanya. A la mort de Franco, els partits polítics de Catalunya no reclamaren l’autonomia com una via pacífica cap a l’autogovern i la independència, sinó com un recurs que els permetés desfer-se del bagatge de greuges que havien acumulat al llarg de dècades de submissió. Tarradellas va fer política espanyola des de la plaça de Sant Jaume, fins al punt que la Zarzuela va considerar que s’havia guanyat el títol de marquès tot i la seva filiació republicana. Pujol va contribuir eficaçment a la consolidació de l’Estat de les Autonomies, que era una manera de fer regionalisme. I de Maragall no cal parlar-ne. Maragall va dilapidar el bagatge de dignitat nacional que havien fet servir tant Tarradellas com Pujol per a posar fre a les maniobres anticatalanistes de Madrid. Montilla va fer-se càrrec de la Generalitat amb una Catalunya convertida en regió espanyola i amb una Barcelona qüestionada per valencians i mallorquins com a cap i casal del catalanisme. I així anem. Els guetos enforteixen l’espanyolisme de dretes i d’esquerres. I per a reblar el clau, a Catalunya sempre hi ha un Saura. Leire Pajín, la darrera eminència de la factoria PSOE, fica el nas en el País Valencià i proposa esborrar qualsevol referència identitària dels socialistes substituint les sigles PSPV per les de PSCV. I un barrut que diu representar Ciudadanos-Partido por la Ciudadania gosa afirmar que la corrupció que escandalitza els ciutadans de les Illes Balears té a veure amb el nacionalisme (català), alhora que Rosa Estaràs ens anuncia que el Partit Popular acaba d’assumir la proposta de Carlos Delgado de convertir la llengua catalana en la llengua dels pagesos i de les criades de casa bona. Les balances fiscals són el darrer cop baix a la dignitat catalana. En aquesta darrera dècada hem assistit a la impossibilitat de tenir seleccions esportives, hem suportat les provocacions de Bono i de Guerra, hem acceptat amb mansuetud de xai que en el País Valencià la llengua catalana perdés el seu nom, i quan Frankfurt ens ha donat l’oportunitat d’obrir una finestra al món per explicar qui som i què volem, hem dit al món que habitem un espai idíl·lic dissenyat per Walt Disney. Escric tot això perquè des de Prada ens arriba el so d’un crit aspre. Jo el subscric. Tanmateix, si el crit d’Antoni Serra no vol ésser quelcom semblant al plany d’un vell a qui la nora li ha amagat el tabac, sinó que pretén assolir la consideració de proclama amb capacitat d’il·luminar el futur, cal prescindir del llenguatge emprat fins ara. Ens ha quedat obsolet. En realitat, no ens ha servit mai.

Escripto