Diari de tardor, de Jaume Ferran

Jaume Ferran ens recorda que aquest va esser el cas entre els poetes formats a Barcelona durant el llarg període de la postguerra, independentment de la llengua literària amb què se sentissin més identificats. Aquesta relació, aquest contacte, en definitiva el coneixement des de la infantesa de la llengua no triada inicialment, és el que va fer possible que Jaume Ferran, cinquanta anys després d’iniciar la seva labor de lletraferit en castellà, publiqués un llibre autobiogràfic en català, Memòries de Ponent (Proa, 2001) i enguany, als vuitanta anys, acabi de publicar Diari de tardor (Proa, 2008).

Jaume Ferran es refereix als casos de Llorenç Gomis i Carlos Barral, que havent realitzat pràcticament tota la seva obra en castellà, al final optaren també per escriure en català. En definitiva, "a mitjan segle XX la diglòssia ambiental ens havia portat a escriure en llengua castellana i a donar a Catalunya un nou espai a les lletres espanyoles". "L’any 1960, al pròleg d’una antologia de Maragall, vaig dir que, al revés del que proclamava el centralista a l’ús, catalans, bascos i gallecs eren espanyols per partida doble, perquè en dominar dues llengües tenien un coneixement més ampli del país".

"Encara ho crec, però considero també que els escriptors catalans, bascos i gallecs que escriuen en castellà han servit l’esperit de les seves nacions, com ens feia veure Jordi Rubió i Balaguer, pel que toca als catalans". Aquestes citacions crec que ajuden a explicar l’opció a darrera hora de l’escriptor de Cervera, que ha passat pràcticament tota la seva vida professional a diverses universitats nord-americanes.

Diari de tardor, acabat de publicar, està dedicat a la seva dona Carmen Rodríguez de Velasco, morta el 17 d’octubre del 2001. A l’entrada d’aquesta data, Jaume Ferran escriu: "La teva mort ha estat la darrera lliçó que ens has donat. No t’has queixat ni una sola vegada i l’última nit has dormit fins a la matinada, quan ens has mirat amb els ulls entelats". I també: "Eren les deu i deu del matí. Van passar dos cérvols pel jardí i es van perdre entre els arbres. A la ràdio que havia posat baixet perquè et fes companyia, sonava la marxa nupcial del Somni d’una nit d’estiu".

Escrit a partir d’aquest moment, aquest Diari de tardor és, més que res, una manera de mantenir el contacte, d’alguna manera la presència, rememorant tots els anys viscuts plegats, la instal·lació del seu primer domicili de casats a l’altra banda de l’Atlàntic, els retorns a Catalunya ("Vam tornar una vegada i una altra però mai definitivament"), els nombrosos diferents domicilis dels hiverns de feina i dels estius de vacances, el realisme i l’enteresa d’ella, com queda molt ben explicat en una mena de poema en prosa, El nou espill, realment colpidor, també inclòs en el llibre: "El nou espill m’ha dit que a tot vas renunciar. Jo, que a res no sabia renunciar mai del tot. // No veia el món com era, sinó com el volia. Però tu l’acceptaves per tots dos. // Al final m’he quedat sense l’un, sense l’altre, amb les mans buides com tu vas predir".