De qui és la cultura

Al contrari, som molts els que hem lamentat que la dreta, sempre en termes generals, no hagi acabat d’assumir com a pròpia la cultura del país (amb casos tan pintorescs com el de "La Balenguera", rebutjada com a himne pel PP perquè l’associava al PSM). Ho lamentam perquè es tracta d’una manifestació cridanera de la situació anòmala que vivim.

És cert que, per exemple, les persones que han treballat més a fons en l’obra dels grans escriptors illencs, alguns d’ells fonamentalment conservadors, són persones vagament o orgànicament vinculades a l’esquerra nacionalista. Just aquest fet bastaria per remarcar el comportament pusil·lànime de bona part del conservadorisme illenc respecte de la cultura pròpia, però en cap cas la constatació d’aquest fenomen social no autoritzaria ningú a patrimonialitzar en favor d’unes determinades opcions polítiques una qüestió tan complexa com és la cultura d’un país.

Passa que la cultura és un dels elements que caracteritzen de manera més visible l’acció política d’uns i altres. I així com hi ha hagut règims totalitaris que li han donat la major importància –pensem en els nazis o en Stalin–, també hi ha països on la dreta sent un desafecte per la cultura pròpia que afavoreix unes inèrcies i uns interessos reals que assenyalarien l’esquerra com a dipositària absoluta d’aquesta cultura. (Aquest escenari enterboleix les coses, donant lloc a situacions tan grotesques i dramàtiques alhora com el fet que, al Principat, un home marcadament conservador com Josep Pla ha assolit una gran popularitat a pesar de les seves idees polítiques –que sens dubte han retardat el seu reconeixement).

El fet és que, en el nostre país, l’esquerra és o era generalment més llibresca que la dreta, per tant podia fer aportacions des del camp de la cultura i de les idees que haurien resultat molt sorprenents si provenien de la dreta. Aquesta era simplement la qüestió que servidor volia transmetre, però tal vegada hauria d’haver subratllat de manera més clara que les coses, en el sentit de la posada en valor polític de la cultura, tendeixen a igualar-se, i no perquè la dreta s’hagi aferrat als llibres, sinó perquè la nova esquerra ja no és, ni de molt, tan llegida com la d’altre temps.

És en aquest sentit que pretenia fer observar la pèrdua de pes específic de la cultura, de les idees, en el global de l’esquerra –i val a dir que em referia al que queda a l’esquerra del PSOE, que és un altre tema. Ara, l’assumpció de la cultura i de la llengua com a renda excloent en mans de l’esquerra respondria a una estratègia culturicida d’efectes letals. És en la gestió de la cultura on sens dubte és més coherent que aflorin les diferències, o així és com veim que succeeix als països on diuen que la gent és més neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.