Les valentes dones

Quan els llegesc no puc més que demanar-me de quina pasta estaven fetes les nostres padrines. Nosaltres, que per no res ens ofegam dins un tassó d’aigua, aquestes dones, sense tenir cap de les comoditats que tenim ara, eren capaces de tot i més. En el darrer número d’Es Castellet, na Bàrbara Suau parla de na Catalina Colom Rosselló, la madona de l’Alqueria d’Avall. L’agaf com a exemple com n’hauria pogut triar qualsevol altre. Na Catalina va néixer a Bunyola l’any 1892.

De petita anà a ca les monges, on va aprendre a llegir, a escriure i a brodar. Com totes les nines de l’època també ajudava la família en les labors del camp. Una particularitat que m’ha cridat l’atenció és que ajudava son pare, en Guillem Colom Payeres de Can Medigo, fuster d’ofici, en les tasques de la fusteria, sobretot a folrar els baüls de tela negra i a daurar mobles. Ara posaríem el crit al cel que una nina folràs baüls, així els hem criat i així ens han sortit. No tenim cap problema que els infants visquin, gràcies sobretot als mitjans audiovisuals, envoltats de violència i de morts pertot, però el fet d’un infant folrant baüls ens faria escarrufar; som així de beneits.

Na Catalina es va casar a 22 anys amb un parent d’enfora, en Guillem Colom Pons, d’ofici carreter. En vint anys na Catalina va tenir dotze fills i en va surar onze, després de viure en bastants llocs diferents, entre els quals el barri de Santa Catalina de Palma. L’any 1927 passaren a ésser els amos de l’Alqueria d’Avall i aquí ve el meu astorament del que una dona era capaç de fer. Cuinava cada dia per a 45 persones. Berenar, dinar i sopar per als tretze membres de la seva família i per als treballadors de la possessió: tafoners, parellers, missatges, exsecalladors, picapedrers, llauradors, pastors, carritxers, carreters, l’hortolà, el fuster, el selleter, el llanterner, el ferrador fins i tot per a l’al·lot o mosset.

Els fills i algunes dones l’ajudaven, ja que entre les seves obligacions, a més a més de cuinar, hi havia: escurar, fer dissabte, fer sabó, fer la bugada, planxar, cosir, emblanquinar i fer matances. El pastor era l’encarregat de fer el pa i quan ell pastava, na Catalina encara tenia temps per aprofitar la pastada i fer tota casta de coques dolces i llises. També li sobrava temps per fer confitures, embotellar tomàtiga, pebres torrats i enfilar tomàtigues i esclata-sangs per secar. No s’asseia mai a taula, però sempre trobava un moment per fer una becada al balancí. En despertar-se tenia la coqueteria de canviar-se el davantal per si venia qualcú.

L’estiu, asseguda al corral i l’hivern, a la camilla cosia, però també li agradava llegir. Les seves lectures eren, a més del diari, el Passos de Costa i Llobera; li agradava sobretot el poema Via Crucis.

Na Catalina tenia un conco farmacèutic a Barcelona. Cada vegada que visitava els seus parents de Mallorca duia un regal a la seva neboda, sobretot joies. En temps de la guerra na Catalina va tenir quatre fills al front i va haver de donar tot l’or, sobretot els regals del seu conco, com a contribució al Movimiento. No va passar gana, durant l’època de l’estraperlo: canviaven oli per farina.

Madò Catalina va morir a noranta-vuit anys. Mai no va visitar cap metge, ni de jove ni vella, ella només creia en la camamilla. Si tenia dolor deia: Així com ha vengut se’n tornarà. Jo només puc acalar el cap davant madò Catalina i estar empegueïda d’haver-me cansat només escrivint tot el tragí que duia.

A nosaltres se’ns espenya la rentadora i anam plorant pels racons...