La pela és la pela

I et contestaran: si els doblers brostaven de l’arbre que feien mirera, què havíem de fer? Deixar-los que els arreplegués un altre o embutxacar-los nosaltres? Ara és hora de badar. Tu què vols, un telèfon mòbil absolutament net, idò escalda mil cinc-cents euros (un diari, endobla la quantitat: arriba a 3.000) i què ha estat no-res. Un MP3? Un reproductor DVD? Tu afluixa la mosca i no et preocupis, dona-ho per fet. Presoners de "guante blanco". Whisky?, gin Xoriguer per fer unes pomades santjoaneres?, vodka?, res, tres-cents euros la botella i un bon gat per escorxar-lo a pler, que qui l’agafa és seva i allà dins la feina no empeny. Això sí, una mica guardant les aparences, el vodka i la ginebra, res, cap problema, amollar bolla, dins botelles transparents de qualsevol marca d’aigua. El whisky i el conyac ja era una mica més complicat, però vaja, allargar mà a les d’aigua mineral Solán de Cabras, que són de color blau, llests de feines, solucionada la qüestió. Vull pensar que algun tipus de droga més forta, al·lucinògens de més categoria, quedaven perfectament dissimulats dins un tub de pols de talc de qualsevol marca del mercat d’aquestes pel culet dels infantons; o es que una persona no pot agafar un escaldament d’entrecuix per la causa que sigui? Idò això. Màfies carceràries. Necessàries, imprescindibles complicitats, associacions entre presos i corruptes funcionaris de la institució. Cinc, o sis, o set detinguts fins a hores d’ara, un d’ells que va tenir la santa barra d’enviar un cor de porc, simulant-ne un d’humà, al mateix director del centre penitenciari, quin esglai, tu. I sembla que el va rebre la seva senyora, imagina’t, que devia parèixer una escena d’El Padrino, ostres. Però per això el glapiren, el capdefava pinxo prepotent aquest. Sols fent un rastreig a les carnisseries amb la foto del sospitós va ser identificat i detingut, que això ja sembla NY, tu. Filtracions cobrades d’informacions a mitjans de comunicació sensacionalistes, carall i fetge, que li he fet una mamada a aquell, que no, que sí... Extorsions, amenaces... Un metge de la casa amb un cor com unes cases de pagès i les butxaques més fondes que l’avenc de Son Pou, que manipulava les anàlisis d’orina de qualque reclòs perquè no li donassin positiu de qualsevol substància no permesa, i com a conseqüència no li poguessin posar problemes per permetre-li els permisos de sortida. O exactament el contrari, que tot té un preu a plaça. Allò que sents dir qualque pic i no t’ho acabes de creure del tot, en el sentit que: aquell, com que li han passat un telèfon mòbil, des de dins la presó segueix controlant el tràfic de drogues d’aquella zona, o aquell altre engarjolat encara té la pella pel mànec de l’assumpte de les dobles vendes de solars devers Andratx... Buf, quin encenall, quin joc de fotre, com diuen a Eivissa. És allò que jo solc escriure molt de pics: hi ha gent que veu massa pel·lícules ianquis, i després passa el que passa...

Coses com aquestes les he hagut de llegir dies passats a tota la premsa internacional en llengua castellana, titulars grossos, algun nom propi amb llinatges, alguns altres casos els noms propis seguits sols per les inicials. I tot plegat es referien a hostatjats i funcionaris de la presó de Palma, la d’aquí al veïnat, la que hi ha sullanetes passant per la via de cintura..., la que procuram mirar a una altra banda perquè contemplar-la no és plat de gust per a ningú. No me’n puc avenir.