Sensecorbatisme

Amb l’arribada de la calor, la disputa entre "corbatistes" i "sensecorbatistes" ha cobrat un vigor inusitat, fins al punt que ha provocat una petita crisi al Govern Zapatero. Els diaris de més circulació de l’Estat han publicat articles sobre la qüestió signats per eminents personalitats que normalment dediquen la seva ploma a afers de gran transcendència. Hi voldria dir la meva, com a membre de la minoria "sensecorbatista" de l’anomenada classe política. He de confessar, d’entrada, que el meu "sensecorbatisme", tot i ser absolutament rigorós, no parteix d’un plantejament treballadament elaborat, ni d’un activisme militant, sinó d’allò que Antonio Machado en deia "mi torpe aliño indumentario". No em pos corbata, simplement, perquè m’hi trobaria estrany, disfressat. Tinc la sensació que sempre la duria torta, o amb el nus mal fet, amb la consegüent anul·lació de l’efecte d’elegància que aquesta peça de vestir persegueix.

Fet aquest aclariment, aportaré algunes raons en favor d’un "sensecorbatisme" que, lògicament, voldria que s’entengués com a llibertat d’opció. No es tracta de substituir la norma de l’ús reglamentari de la corbata per la norma de no posar-se-la: se l’ha de posar qui s’hi senti a gust. El primer argument, i el més obvi, és el de la comoditat, que no necessita gaire explicació. L’argument següent, d’aplicació estacional, és el climatològic, que lliga amb el de l’estalvi energètic, que ha estat present en el debat de les darreres setmanes: si els homes no es posen corbata, l’aire condicionat es pot posar més fluix i, de pas, les dones poden posar-se vestits de tirants sense glaçar-se les espatlles.

Toca ara contestar l’argument del "respecte a la institució", d’aplicació a l’àmbit polític. Una camisa neta i no massa arrugada i uns calçons correctes, acompanyats d’una americana per a les ocasions d’especial solemnitat, no són pecat de manca de respecte institucional. Entendre-ho al contrari només s’explica des d’una concepció encarcarada i antiga del respecte. Al món real, la majoria de les relacions socials tenen lloc sense corbata, i amb un respecte o manca de respecte que no depenen de la indumentària.

Els polítics tenim, és cert, la responsabilitat especial de la representació. Ara bé: representam milllor la ciutadania, o amb més dignitat, si duim posada una corbata? La representació exigeix uns mínims, en allò que a la imatge es refereix, però pot esser més efectiva, més creïble per a la ciutadania, si aquesta imatge remet més a la idea de proximitat que a la d’uniforme de polític. Si som ciutadans que, durant una etapa de la seva vida i tal com ho podria fer qualsevol altre, feim de polítics, hem de començar per vestir-nos com es vesteixen la majoria dels ciutadans.

Contestaré, finalment, als que defensen la corbata per ser l’únic toc de color, o de fantasia, que permet la roba "seriosa" d’home. És a dir: acceptam la norma de la corbata per compensar la trista monotonia obligatòria del conjunt gris o blau amb camisa clara. L’argument és bo de rebatre: qui vulgui notes de color, o d’imaginació, que no es resigni a la corbata: que se les posi a la camisa o a l’americana. Ni el respecte a la institució ni la tasca de representació en resultarien malferits. I la comoditat i l’estalvi energètic, per descomptat, en sortirien guanyant.

Portaveu d’Els Verds