Can Picafort

Sense oblidar les cases baixes i de mil colors, velles cases de pescadors a la primera línia de la costa (ben a la vora dels búnquers encara presents tot i que esfondrats): casulls ara reconvertits al gust burgès, amb cadires de plàstic i televisions de plasma que guaiten per les finestres mentre l’amo, la madona i els al·lots sopen de sardines. I el seu barri del port, amb l’escullera cantelluda i els fars parpellejant tota la nit, custodiant els llaguts i les petites llanxes. I els negocis, les botigues de bagatel·les multicolor per als turistes, amb un roba rere els mostradors que et sembla horrorosa fins que la veus encolomada a la gropa d’alguna teutona immortal.

Tot a la gran avinguda, sembrada d’unes palmeres ufanoses, on s’assequen penjats els cadàvers dels darrers déus de la Mediterrània. Sobre les gandules de la platja es torren les polpes alguns milers de personatges anodins, vinguts de lluny per estar-se al sol amb la panxa plena de cervesa, untada d’oli protector, a l’espera que es faci de nit per anar a la discoteca. Porto anys sense saber què pensar d’un lloc com aquest, on la bellesa i l’horrible ballen de la mà rere qualsevol cantonada.

M’ho miro pujant i baixant pels carrers principals, enfilat a una vella bicicleta, a l’espera de no ser atropellat impunement, buscant la veritat en el perfum de l’aire. Durant tota la nit no he aclucat l’ull, sentia el desgavell dels hotels, la seva música tremebunda entrant per les finestres, que s’han de gropatenir obertes per a no asfixiar-se. Guaitava i veia, sobre el pedrís del jardí, una dona asseguda, jove i bella a la llum grogosa dels fanals, que movia sospitosament el cap inclinat sobre una petita safata, molt a la vora del nas.