Pujava del quiosc —el darrer dia de maig, a la fi!— carregat de diaris i revistes per engreixar encara més l’enorme dossier sobre el maig del 68. De 1968. Quaranta anys rodons han esbombat la cosa i ho han embullat més. Maig del 68, per a uns, una revolta d’estudiants i obrers que acabà el juny del 68. Per a uns altres un sotrac profund de la civilització occidental, les conseqüències del qual —ideològiques i culturals— encara perduren. Per a Nicolas Sarkozy fou una gamberrada.
En fi, almanco ara ja sabem que davall l’asfalt no n’hi ha, de platges. No era veritat, ni com a metàfora servien els eslògans. Davall l’asfalt hi ha les butzes de les ciutats, com totes les butzes, pudentes, però necessàries per a sobreviure. Del focus inicial al campus universitari de Nanterre —alimentat per manifests com "Sobre la misèria en el medi estudiantil"— s’encengué la traca que apagà el general De Gaulle amb l’exèrcit i la policia i tiraren aigua freda damunt les eleccions següents, guanyades per la dreta.
Qui es vol contentar, però, assegura que, de llavors ençà, les estructures autoritàries del poder es suavitzaren o dissimularen les seves maneres. Qui sap si, també, els pensadors de referència perderen el seu far (de referència) i passaren a ser un altre enemic a batre: Foucault, Derrida, Althusser. José Luis Leal, qui era professor a París el 68, recorda una pintada entre milers: "Tourist? Change money?" premonició fatal —anunciada pel molt palpat Guy Debord— que predicava la reconversió imparable de l’obrer en consumidor i l’adveniment de la societat de l’espectacle, no ho confonguin: Sarkozy practica la política-espectacle.
Alain Touraine, el teòric de la societat postindustrial, continua avui el seu to endivinatori: "El model liberal presenta a 2008 símptomes d’esgotament". Deu ser per això que Sarkozy fa bo l’esperit del Maig 68 només de parlar-ne, encara que sigui malament. Si M68 només hagués estat això —quatre peluts tirant pedres a la Policia— ja hauria de fer molts d’anys que no en diríem res de res. Però no, almanco la iconografia és encara vigent ("Maig 68/08 continua la rebel·lió", titula la revista Rolling Stone). Diu Cohn-Bendit, imatge i protagonista: "El Maig del 68 fou un accelerador de la història, però..." —sempre hi ha un o dos emperons— "no es pot agafar com un manual d’instruccions del nostre temps". Per manual el de Vaneigem, Manual de saber viure per a l’ús de les noves generacions.
És curiós el cas de Daniel Cohn-Bendit (Dani el Roig, pareix el títol d’un còmic, no?) —just després del M68 escrigué L’esquerranisme, remei a la malaltia senil del comunisme i ara el 2008: Forget 68 (Oblida el 68), és un bon exponent d’aquest dualisme contemporani. "M68 va ser una revolució fallida, però va fer tanta por com si hagués estat una revolució de bon de veres" (Serge Audier) o "M68 no va triomfar com l’última revolució de la societat industrial, sinó com la primera d’una nova societat" (Jordi Borja). Torna-m’hi torna-hi: la nova societat, la postindustrial i la de l’espectacle. El Temps editorialitza: "M68 va ser més una conseqüència que una causa". La tesi és que un brou social reclamava avenços i sorgiren la contracultura, els antisistema, l’underground, el neollibertarisme, enfrontats als vells partits polítics —de dreta i d’esquerra— i també als sindicats. Això és cert, M68 fou una cosa a part dels partits, els trotskistes i els maoistes tan preocupats per les masses populars hagueren de fer reconversions per acceptar que els estudiants també eren "masses". "Tant de renou per no res" afirma algú, "el que es deia capitalisme, ara es diu economia social de mercat".
Pedro Cuartango: "M68 fou un miratge per a uns i per a uns altres un canvi en la forma de viure". Una frivolitat, segons A. Finkielkraut, per a qui la crisi del principi d’autoritat acadèmica i familiar ens ha arrossegat al que tenim avui: una ressaca d’antiautoritarisme. Recorden l’eslògan "Prohibit prohibir"? Una mística interpretativa del M68: un acte d’autoritat, prohibir, per aconseguir que no hi hagi prohibicions. Per a Octavi Martí, M68 es mogué entre el hippisme —que desembocà després en el verd dels parlaments europeus— i l’acció directa que provocà activitats armades posteriors. Però —un altre— Olivier Mongin constata que els fills dels "seixantavuitistes", educats dins un ambient extremadament lliure, han sortit més assenyats que els seus pares.
Això ens rebolca dins el dualisme interpretatiu permanent del que fou M68. Per a Regis Debray l’individualisme prengué el lloc als mites socials, al patriotisme, al sindicalisme, a les classes socials. Una mica d’això hi ha. Per a Raymond Aron fou un psicodrama. Per a Edgar Morin, un electro-xoc. André Glucksmann i el seu fill (Maig del 68. Per la subversió permanent) proven de fer-ne negoci, com tants d’altres: "El que començà el M68 encara no s’ha acabat". No crec que s’ho creguin. Poden triar, com veuen, entre enaltir la revolta, reprovar-la o considerar el M68 com un experiment a mitges, un coitus interruptus o un contrasentit permanent: "Siguem realistes, demanem l’impossible". Un oxímoron?
