La celebració del Dia internacional dels museus ha coincidit amb un dia passat per aigua. Una jornada indubtablement especial, perquè els museus estan de moda. La commemoració ens ha deixat una pluja de museus. Els informatius avancen la imminent posada en funcionament de projectes vells, en format de museus nous. Contra allò que pensa una part significativa de la ciutadania culta, el Museu a Mallorca gaudeix d’una salut extraordinària. De fet, tinc diversos amics que cadascú pel seu compte s’estan dedicant a fer projectes museístics i consideren que a les Illes Balears vivim una conjuntura idònia per activar propostes alternatives, a imitació d’allò que fa dècades que ja funciona en regions que només aspiren a ser com nosaltres a mitjan termini.
Probablement, almenys de manera inconscient, per ventura volem museus perquè ja estam de tornada de tot. Ho hem provat tot, fins i tot de fer museus la vocació dels quals és romandre tancats, perquè han complert la seva principal funció. Els museus i els seus promotors són com el temps. Ells també estan sotmesos a les regles del canvi climàtic, és a dir a conviure de manera intermitent amb aiguats i sequeres. La majoria dels museus estan en precari de personal, de materials i de projecte museístic; això no obstant, gairebé ningú no considera que s’haurien de finançar millor i introduir-los en el mercat turístic.
Els museus esperen sense èxit que algú els recordi en el moment d’activar els pressuposts públics, i les agències turístiques tampoc no consideren els museus entre els espais de preferència, entre moltes altres coses perquè són escassament rendibles als intermediaris turístics. A Mallorca, concretament, el museu és el germà pobre de la cultura i l’oferta inexistent pel visitant. La informació anuncia, tanmateix, dinàmiques novedoses i un canvi de tendència. No sé molt bé si per empitjorar la realitat actual, amb més museus dispersos i esmaperduts, o senzillament fent museus com a succedanis de la construcció. Hom té la sensació que feim museus per vocació immobiliària, però gairebé mai com a resultat d’un compromís cultural, ni tan sols mínim.
