algo de nubes
  • Màx: 28°
  • Mín: 22°
28°

Israel, Palestina, bons i dolents

Agraesc a l'amic Josep Melià l'interès per dur la polèmica entorn dels 60 anys de la creació de l'Estat d'Israel més enllà de la dinàmica maniquea de bons i dolents. Jo també crec que la raó no està mai tota d'una part. Però no crec que l'equidistància i una suposada objectivitat imparcial siguin la millor via d'anàlisi d'un conflicte en què hi ha ocupants i ocupats. Voldria, per tant, comentar algunes de les afirmacions del meu company de Parlament.

Probablement és veritat que la disputa sobre «qui hi havia primer o qui té més drets sobre el territori» no sigui la millor manera de trobar una via pacífica de solució. Aquesta consideració, però, deixa de banda que el que es denuncia d'Israel va molt més enllà del que és estrictament la seva creació. No només parlam del naixement d'Israel, tot i que no hem d'oblidar que el 1948 és recordat pels palestins com l'any de la Nakba, o la Catàstrofe, amb 800.000 exiliats. També parlam d'un recorregut històric marcat des del començament per l'expansió: el Pla de Partició orginal de Nacions Unides atorgava a Israel el 55% de la Palestina històrica, i no el 78% que va assolir després de la primera guerra araboisraeliana, el mateix any 1948. Parlam d'un Estat que ha incomplert sistemàticament les resolucions de Nacions Unides. I parlam, sobretot, d'un estat que, des de 1967, ha exercit sobre Cisjordània, Gaza i Jerusalem Est una ocupació militar marcada per les violacions continuades dels drets humans, l'annexió de terres, un Mur que fa impossible la vida quotidiana, la pobresa i un imparable procés de colonització il·legal del territori.

Capítol especial mereix la contraposició que fa Josep Melià entre un Estat d'Israel que és «una democràcia que accepta la diversitat i el pluralisme» i una societat palestina poc «procliu a acceptar la divesitat» i amb molts de membres que desitgen «la desaparició i la mort de l'Estat d'Israel». No crec que aquesta sigui una descripció que respongui a la realitat. La negació del dret de l'altre a existir és present a sectors d'una i altra societat. A Israel existeix més del que dóna a entendre Melià: sectors d'ultradreta influents i cada cop amb més representació política (pensem en el que representen ara mateix Benjamin Netanyahu o Avigdor Lieberman) defensen ja gairebé sense embuts l'expulsió dels palestins de tot el que ells entenen que és el «Gran Israel». I a Palestina, aquesta negació del dret de l'altre a existir és menys present del que sembla per l'article esmentat: una gran majoria de palestins veuen favorablement la creació d'un Estat palestí sobre la base de les fronteres anteriors a 1967 (és a dir, un Estat sobre la base de Cisjordània, Gaza i Jerusalem Est). Fins i tot Hamas, que difícilment accedirà a un reconeixement formal d'Israel, ha donat a entendre en moltes ocasions que aquesta seria la via de sortida. Cal entendre, per valorar-ho, la immensa renúncia històrica que suposa un Estat palestí creat sobre el 22% de la Palestina històrica. Mereixen tot el suport, per tant, les posicions dels que demanen que aquesta possibilitat vagi acompanyada de solucions de justícia elemental per a qüestions com Jerusalem, els assentaments o els refugiats.

Un comentari final sobre la referència al context global de l'Orient Mitjà que fa Josep Melià. Iran i Síria no ajuden, és cert. No seré jo qui defensi un personatge tan detestable com l'Ahmadinejad entestat a negar la realitat històrica de l'Holocaust o que presumeix pel món que a Iran no hi ha homosexuals. Però el quadre geopolític resta incomplet sense la referència, supòs que previsible però inexcusable, a una altra potència, la més poderosa de totes: ¿o és que la invasió nord-americana d'Iraq i el suport incondicional i acrític dels Estats Units a Israel no ajuden gens a arreglar les coses?

Miquel A. Llauger. professor.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.