Tres dècades després de la recuperació de la democràcia, Cort encara retira noms de carrers franquistes. I encara no ha acabat. Aquest fet, lluny de ser anecdòtic, constitueix la més clara prova de fins a quin punt l'herència del dictador manté la seva marca dins l'inconscient col·lectiu. S'ha hagut d'aprovar una llei de memòria històrica perquè tots els ajuntaments s'hi dediquin plenament (com és el cas de Palma, ara governada per l'esquerra) o acatin la normativa, com passa a Santanyí, on comanda el PP. A altres bandes, de manera dissimulada o indissimulada, s'intenta mantenir els noms que es posaren en l'època del Caudillo, senyal clar que els més profunds valors de la democràcia encara no han acabat d'arrelar dins la nostra societat. Si fos així, ja faria dècades que no quedaria ni un sol nom franquista. La substitució s'hauria convertit en un procés natural i ràpid. Però la realitat és que el terrible llegat de la Guerra Civil perdura. A Europa, els règims dictarorials foren derrotats i esborrats del mapa el 1945. Per contra, Franco finà al seu llit essent el cap de l'Estat el 1975. Després es produí un procés de reforma que per molts, en comptes de ser una transformació democràtica, va ser entès com un procés d'adaptació a la realitat continental, però intentant mantenir tota la simbologia interna que fes visible la victòria de la reacció enfront de la llibertat. Era "i és" una manera subtil però efectiva de recordar un passat al qual alguns no volen renunciar perquè encara consideren que, un dia llunyà, fou l'expressió de la seva victòria. La nostra democràcia continua patint xacres, com ara la corrupció, que en el fons són filles de la manca de fe en la democràcia.