L'ombra del vent es pot referir a tot allò que es mou, fins i tot, també en la fosca a gran velocitat, quan els núvols corren en el joc imminent d'una evolució totalment nocturna, com un boca a boca que corre entre els lectors, com la pólvora. La sombra del viento que fou l'obra que donà a conèixer aquest autor, crec que editada el 2001, fou anunciada a cau d'orella pel venedor de Planeta a Palma, en aquells anys, que era el Manuel Atance, disposant de privilegiada informació, ens anuncià uns anys abans l'existència del fenomen: «aviat tindrem un llibre que cap llibreter com tu podrà deixar», «és un llibre diferent i no sé ben bé el que té, però serà molt important». D'això en parlà aquest home molt abans d'oferir-lo al carrer, en aquells moments que els editors tenen una cosa realment nova i especial i ho saben. Inicialment es parlà que l'obra fou perdedora en algun premi. Tot i que els bestsellers no solen ser sants de la devoció dels llibreters, la insistència de l'amic venedor i després la gran demanda i recomanació dels lectors fan que ho arribis a tastar tot, fins i tot, el relat de la vida del Daniel Sempere, que se la jugà totalment sol al carrer literari, sense tant màrqueting i publicitat com s'ha dit. En primer terme, i en el seu moment, tots vam ser testimoni de com el llibre anava fent forat de la forma més autèntica i tradicional, simplement duia tots els ingredients que els lectors d'aquells moments enyoraven a les novel·les i el forat es feu tan gran que, fins i tot, el lector alemany que sempre entrava cercant García Lorca i més tard Javier Marías, avui ho fa demanant C.R.Z. Si encara queda algú per llegir-lo, que pensi que val molt la pena fer-ho en castellà, com també a Cien años de soledad o com no s'hauria de fer mai amb el Tirant, que arran de la pel·li, al País Valencià pràcticament només s'ha venut això tan horrorós de Tirante el Blanco.

En el seu moment, això de «la sombra del viento» enganxà servidor en poques hores fins al final, i tot i passar-ho molt bé en el seu dia, és el típic llibre que mai no rellegirà. Conté més d'una bajanada, i collonades, també, però és un gran llibre per a passar una bona estona, és una novel·la que funciona i no només comercialment. Per molt que desagradi a alguns especialistes a l'hora de dir qui és i qui no és escriptor. Aquests solen ser autors en estat terminal per això de l'enveja. Cal respectar aquest senyor, ni que sigui per haver fet entrar de bell nou a les llibreries un públic no tan selecte, però retornat a molta gent a un hàbit mig perdut, ni que sigui per allò de no poder dir que no ho has llegit. També per haver fet incrementar les vendes del sector i del Sant Jordi mateix. Només li podran retreure intentar descobrir Catalunya i Barcelona per aquí es peca d'ingenuïtat, però no més que tota la resta d'autors que lògicament també hi contribueixen. És així com s'expliquen molts augments a l'hora de fer calaix, no només per la bonança meteorològica. Així com també tot plegat explica la irregularitat en el servei, alguns editors voldrien els llibreters només per aguantar el noranta per cent de la morralla editorial que generen i quan hi ha quelcom que funciona i reparteix el pa, que no existíssim. Això explica moltes coses i que el llançament d'obres de gran demanda es fes el divendres abans, i ara s'hagi «aconseguit» passar al dijous, quan per jugar en les mateixes condicions haurien d'engegar sempre un dilluns. Recordin H. Potter i altres llançaments. En aquesta qüestió i en darrer terme, qui provoca l'eixida del sector amb un fenomen com aquest és només l'autor, acompanyat dels seus lectors, i si no, comprovin el darrer fracàs a l'hora de provocar llibres, per part dels editors, i no miro el Ken Follet. Seguint aquesta mateixa línia, si el nou llibre El juego del ángel val la pena o no, ja és tot un altre tema, servidor encara no ha passat, en el moment que escriu aqustes ratlles, de la meitat del llibre. S'observa la repetició de la fórmula amb alguna incoherència històrica en el text i alguns errors tipogràfics ineludibles que potser evidenciarien que el termini de nova entrega s'acabava o almanco no correspon a l'expectativa, amb la cura que hi posa la marca. En set anys hem fet un gran camí per tornar al mateix lloc. Molts han criticat l'autor i han gosat insinuar que no hi havia novel·la i que no hi havia novel·lista, és allò tan fàcil de portar malament la sort dels altres, i es nota, l'enveja sempre es porta malament quan la impotència és consellera. Aquest autor va sortir del no-res i començà a manifestar tot el que portava dintre jugant a una sola carta i el públic és democràtic, et col·loca al teu lloc i aquest lloc mereix a servidor més respecte que el que ocupen tots aquells pseudointel·lectuals (que a la mínima diuen que han exhaurit els seus llibres, però no diuen pas que l'edició era de 300, 500, 1.000... s'ha confirmat aquests dies, a l'Estat espanyol s'editen més títols, però la tirada dels mateixos cau un 20%) que sense els seus amics ben situats o el polític de torn o fins i tot la gran posició que el seu papà ocupa (o ha ocupat socialment durant el franquisme (per no dir friquisme) i part d'aquest període democràtic) en una frase, que és molt millor aquell músic sense tanta formació, però amb sang a les venes i ganes d'explicar alguna història, que aquell virtuós que punteja de valent, no viatja enlloc, no et conta res, els seus amics i la seva mare l'adoren, però no hi ha res més que la còmoda ombra al xalet on habita. El seu virtuosisme només és fruit de no haver fet mai altra cosa. Es vesteix de perdedor i la societat no el valora, per ell la gent sol ser molt inculta i només uns pocs aprecien l'art de veritat que sol ser només el seu... és realment una molt vella història, però els deixo, seguesc llegint El juego del ángel i no sé pas on anirà a parar, creix i evoluciona el músic? Cerca el glamour del final d'una estrella fugaç com diuen? O simplement canvies el disc però es repeteix la cançó?.