Segon misteri de dolor: la ingènua arcàdia

Segurament hauria d'haver començat per aquí, aquesta sèrie d'articles que tenen com a denominador comú el món de l'educació. Encara que tal vegada l'anterior era molt més contundent i cridaner, si més no amb el títol. Intentaré ser clar i no fugir gaire per les bardisses. Al meu mode de veure, i per allò que m'han predicat i que m'he deixat predicar, un dels principis on es fonamenta un dels pilars bàsics de l'educació d'avui en dia és aquest, aquell que jo he titulat la ingènua arcàdia i que, també en podríem dir, la utòpica arcàdia. Segons allò que ens diuen els entesos, el procés d'aprenentatge de l'alumnat ha de ser lliure, la persona que es dedica a la docència senzillament allò que ha de fer és mostrar-los el camí, desvetlar-los inquietuds. Seria una cosa comparable a anar a cercar esclata-sangs. El mestre, en aquest cas, seria el cercador expert que els mostra només els indicis dels agres -els teòrics diuen que els ensenya a aprendre- i l'alumnat són els àvids deixebles que, cadascú segons les seves aptituds, les seves necessitats i els seus interessos, va fent la cercada. Al final del procés no us penseu que la cosa acaba amb una trobada on són condecorats els millors cercadors, ni tan sols hi ha una pesada de les peces cobrades per establir un rànquing, ni per fer-ne una valoració estimativa. Al final del procés, com a molt hi ha una mirada general al llombrígol, tothom es felicita per l'èxit individual aconseguit, ningú no és discriminat, mal vist, mal ullat, perquè la seva panera és quasi buida i en honor de no sé quin Déu, s'entona algun himne tan cumbaianesc com sigui possible, fent rotlana i agermanats i s'escriuen poesies a unes paperines que s'envien al sol, com qui li fa un brindis honorífic. En tot cas, hi ha com una mena de subsidi social, que compensa els més desafavorits i ningú no ho troba injust, sinó que ho aplaudeixen perquè, pobrets, segurament s'hi han esforçat molt més que els altres i la culpa, entre d'altres, deu ser del mestre que no l'ha motivat prou. Tampoc no us penseu que en aquesta recerca hi ha joc brut. No, tot és molt net i civilitzat, ningú no empenta ningú, ningú no s'aprofita de l'esforç de l'altre i tots en cerquen a les totes. Vaja, s'assembla molt -no sé si algú que hi participà ha exercit de cap pensant d'aquest sistema- a aquelles comunes de finals dels seixanta, principis del setanta on tot era arcàdic, tothom contribuïa amb el millor que podia al sosteniment del bé públic i l'amor era lliure i heterogeni. Vull dir, que ningú anhelava i cobejava follar-se la més bona o el més ben encofrat, sinó que solidàriament i heterogènia el plaer anava a lloure.