Segurament hauria d'haver començat per aquí, aquesta sèrie d'articles que tenen com a denominador comú el món de l'educació. Encara que tal vegada l'anterior era molt més contundent i cridaner, si més no amb el títol. Intentaré ser clar i no fugir gaire per les bardisses. Al meu mode de veure, i per allò que m'han predicat i que m'he deixat predicar, un dels principis on es fonamenta un dels pilars bàsics de l'educació d'avui en dia és aquest, aquell que jo he titulat la ingènua arcàdia i que, també en podríem dir, la utòpica arcàdia. Segons allò que ens diuen els entesos, el procés d'aprenentatge de l'alumnat ha de ser lliure, la persona que es dedica a la docència senzillament allò que ha de fer és mostrar-los el camí, desvetlar-los inquietuds. Seria una cosa comparable a anar a cercar esclata-sangs. El mestre, en aquest cas, seria el cercador expert que els mostra només els indicis dels agres -els teòrics diuen que els ensenya a aprendre- i l'alumnat són els àvids deixebles que, cadascú segons les seves aptituds, les seves necessitats i els seus interessos, va fent la cercada. Al final del procés no us penseu que la cosa acaba amb una trobada on són condecorats els millors cercadors, ni tan sols hi ha una pesada de les peces cobrades per establir un rànquing, ni per fer-ne una valoració estimativa. Al final del procés, com a molt hi ha una mirada general al llombrígol, tothom es felicita per l'èxit individual aconseguit, ningú no és discriminat, mal vist, mal ullat, perquè la seva panera és quasi buida i en honor de no sé quin Déu, s'entona algun himne tan cumbaianesc com sigui possible, fent rotlana i agermanats i s'escriuen poesies a unes paperines que s'envien al sol, com qui li fa un brindis honorífic. En tot cas, hi ha com una mena de subsidi social, que compensa els més desafavorits i ningú no ho troba injust, sinó que ho aplaudeixen perquè, pobrets, segurament s'hi han esforçat molt més que els altres i la culpa, entre d'altres, deu ser del mestre que no l'ha motivat prou. Tampoc no us penseu que en aquesta recerca hi ha joc brut. No, tot és molt net i civilitzat, ningú no empenta ningú, ningú no s'aprofita de l'esforç de l'altre i tots en cerquen a les totes. Vaja, s'assembla molt -no sé si algú que hi participà ha exercit de cap pensant d'aquest sistema- a aquelles comunes de finals dels seixanta, principis del setanta on tot era arcàdic, tothom contribuïa amb el millor que podia al sosteniment del bé públic i l'amor era lliure i heterogeni. Vull dir, que ningú anhelava i cobejava follar-se la més bona o el més ben encofrat, sinó que solidàriament i heterogènia el plaer anava a lloure.
Pareix que el sistema educatiu s'assembla molt -o volen que s'hi assembli- a coses com les que he acabat de descriure. L'ensenyant és aquella persona que desvetla o ha de desvetlar camins i quimeres i l'alumnat són com a maquinetes que es posen a fer feina, sempre i a tothora, amb interès, passió i frenesí, i donant tot allò que poden donar. En aquest cas, l'escola no és el fruit o el reflex on està inserida, sinó que l'escola és la utopia on la societat no ha arribat. Si visquéssim en una societat comunitària fruit de l'anarquisme més utòpic i solidari on tothom aportàs el màxim a la comunitat i només en tragués l'estrictament necessari per viure, potser l'escola es podria basar en aquests principis. Però de la mateixa manera que la gent es passa semàfors en vermell, avança per l'esquerre, no rendeix tot el que pot al treball, consumeix més aigua que la que realment necessita i més aire condicionat del que seria desitjable, i altres coses que no cal enumerar. D'aquesta mateixa manera, la majoria d'alumnes fan només els mínims indispensables, que és una cosa molt allunyada de les màximes potencialitats, i després n'hi ha uns altres, potser no són ni una minoria qualificable, com tampoc ho són els que es passen els semàfors en vermell, que no només distorsionen l'harmonia social, el bon clima que hi hauria d'haver sinó que donen mal exemple. I marquen fites per baix. Marquen els rànquing de les imprudències temeràries. Però vaja, si això passa, la culpa és de l'ensenyant que no domina les estratègies didàctiques motivadores. I a vegades, en aquest àmbit del sostre baix sí que s'estableix una autèntica competència. Es proven qui ho fa pitjor. Però la competència i la competitivitat seran objecte d'un altre misteri de dolor.
