Guillem Frontera

Qui són?

Guillem Frontera02/05/08 0:00

Una altra cosa seria que, per mitjà d'una política imaginativa i de llarg recorregut, s'establissin els vincles necessaris perquè els contingents de la immigració no poguessin quedar aïllats i sense possibilitat de rebre els missatges pertinents per a una relació fluïda amb la societat d'acollida. Aquesta seria una alternativa raonable al contracte que proposa Francisco Camps als immigrants al País Valencià. Fins ara, i aquí mateix, al nostre arxipèlag, les iniciatives institucionals destinades a la integració dels immigrants desprenien un tuf electoral que irritava les fosses nasals. El fet que la senyora Encarna Pastor fos consellera del ram, nomenada pel senyor Jaume Matas, parla amb una eloqüència que va més enllà de tota noció de pudícia. La hipocresia ha estat el material amb què s'ha pretès establir llaços amb els immigrants -i amb els emigrants amb dret a vot. La política de grans trossades és molt propensa a reduir les persones a la seva minsa condició d'electors -a posta hem de tenir cura de les formacions que estan més prop de les persones, més prop de la terra, les formacions sensibles als matisos de la vida.

Però, en fi, baixant una mica a la realitat que qualsevol vianant pot observar, es detecta per carrers i places la formació de bandes juvenils, integrades per grups de mestissos i mestisses (llatins, en diuen, crec que inapropiadament, almenys en el nostre context), l'evolució dels quals tendeix a un cert arrogant aïllament, a la reclusió en una autosuficiència social que no sol ser portadora de bones noves. En països amb molta més experiència que nosaltres, s'ha detectat en aquest aïllament un dels problemes bàsics en qualsevol política fomentadora de la convivència. L'aïllament cuirassa els grups fins fer-los inaccessibles a qualsevol missatge que la societat els vulgui fer arribar. D'altra banda, la difusa presència entre nosaltres de grups nombrosos d'immigrants de tantes nacionalitats, amb problemàtiques comunes de tot ordre, però sense unes organitzacions que proposin interlocutors amb garanties de representativitat, la fa igualment inaccessible en situacions problemàtiques. Aquesta mancança la pateix França des de fa mig segle, de forma que adesiara esclata en la vida francesa una onada de violència relacionada directament o indirectament amb el fenomen migratori, i les autoritats es troben amb totes les vies de comunicació impracticables. Amb qui xerrar, amb qui parlar, amb qui negociar? La repressió, en aquests casos, assoleix un grau d'indiscriminació que ageganta els problemes. La resta, ja ho sabem prou. També en sap coses Sarkozy, que es llança als banlieux com un torero, parla amb el primer que li surt a camí i ha de tornar a l'Elisi amb cul batut i cap cot.