algo de nubes
  • Màx: 27°
  • Mín: 22°
22°

Sagnants

En qüestió de poques setmanes hem viscut l'accés a les primeres planes dels diaris de diversos fets relacionats amb, per dir-ho de qualque manera, els instints suïcides de diferents col·lectius aficionats a les carreres il·legals. Al dolós succés de la mort de dos adolescents en una suposada carrera il·legal de «motorinos» l'ha superat (penós rànquing) la detenció de pardals assolellats que bravejaven en internet de les seves malifetes. En ambdós casos, el que més s'ha sentit és la demanda de major control dels agents de l'autoritat, talment es reivindicàs que l'única responsabilitat existent és la de qui administra les institucions i està obligat a vetllar pel bon comportament de tots i cada un dels ciutadans. Curiosa teoria que descarrega les consciències de tots aquells que haurien de sentir-les feixugues. Des dels pares que han convertit la compra d'un vehicle en una arma de xantatge, per fer-se estimar, als mitjans de comunicació que omplim planes d'intrèpids pilots de carreres, tot passant per governants que pugnen per fer-se fotos al seu costat o pels sucosos negocis relacionats amb el motor que encapçalen les llistes de reiterativa publicitat. Tots participam en aquesta litúrgia que sacralitza el motor i beatifica la velocitat. Per tant, és una conseqüència lògica que els més dèbils -per edat o per limitació neuronal- es prenguin al peu de la lletra el que els altres relativitzam i posin en perill les seves vides i les dels altres. Potser sí que fa falta més control, però el segur és que manca seny col·lectiu i sobra negoci. Sagnant negoci.

Si hi ha un àmbit cultural en el qual s'han vist més clar els efectes positius de l'alternança en els governs és en el teatre. Després de la interminable obra de reforma del Teatre Principal i d'estranyes polítiques culturals de favors i de capelletes, els palmesans ara començam a gaudir d'una programació teatral mereixedora d'aquest qualificatiu. Es nota la professió del seu director, Joan Arrom, però amb això no bastaria si al darrere no tengués un bon equip i una llibertat d'acció producte de la confiança dels polítics en la seva gestió. Potser si no hi hagués aquesta confiança tampoc hi hauria aquest director, perquè els professionals de bon de veres solen dur malament els corsers dels interessos partidistes. Sigui abans la confiança dels polítics o la professionalitat de l'equip director -pel cas, és igual- tenim una programació que ens fa recuperar l'afició pel teatre i, el que encara és més important, ens fa creure que aquesta, i no la programació d'èxits purament televisius, aconseguirà acostar a la platea nous i vells espectadors. Demà i passat demà tenim una de les obres que s'ho paga veure. Ve precedida per importants èxits i haurien d'haver creat l'expectació que, dissortadament, encara és utopia per aquestes contrades. Però el camí es fa caminant i una obra com El hombre almohada, de Martin McDonagh (l'autor de La Reina de la Bellesa de Leenane, que aquí poguérem gaudir dirigida per Mario Gas i amb les genials interpretacions de Montserrat Carulla i Vicki Peña), promet ser d'aquestes peces que fan trajecte. Adverteixen que és brutal, que no fa concessions als estómacs sensibles i que provoca, segons el crític Denis Rafter, rialles sagnants. Estau avisats.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.