Ahir es visualitzà en el Parlament el consens aconseguit amb la Llei de l'Habitatge. Qualcú podria dir que és el mínim comú denominador de totes les formacions amb representació parlamentària però és qualque cosa més que això: és el producte dels pactes entre tots els partits i de tots els partits amb les seves faccions. Llevat del PSOE, quasi monolític i compacte perquè ara és guanyador, les altres formacions tenen com a mínim dos sectors, algunes vegades enfrontats. El cas d'UM és evident perquè el grup parlamentari signà un acord que la seva executiva va fer tornar, de forma irada, enrere, però no és l'únic. El PP de Palma hagués votat una excepció en el creixement de la ciutat amb la finalitat de fer Habitatge de Protecció Oficial, tal com demanava el grup socialista en Cort, però alguns poderosos batles de la part forana demandaren, en el darrer moment, igual tractament. Unes excepcions que haguessen pogut signar els socialistes i els uemites però no la part del Bloc que és fora de l'Ajuntament de Palma, perquè el grup municipal sí que l'acceptava. O sigui, que el pacte és l'expressió de l'interès per pactar quasi fins a l'extenuació dels pares putatius de la llei, el president Antich i el conseller Carbonero.

En aquest país sembla que el més difícil és fer habitatge social. Deu ser perquè en ell s'hi mesclen el voler i el poder, la realitat i la utopia, el pragmatisme i les receptes preconcebudes. Un còctel explosiu i de difícil maneig que fins ara ha impedit tenir una política efectiva de creació d'habitatges a l'abast de tothom. Ho serà ara? Aquesta és una pregunta que té dues respostes. Serà impossible si «el mercat» es recupera ràpidament i les expectatives de beneficis suculents tornen a ser l'únic objectiu de l'urbanisme. Al contrari, si la crisi del totxo es mantén segons les previsions més optimistes, un mínim de dos anys, per primera vegada es podrà assolir la meta d'acostar-se al que hauria d'haver estat habitual en un país que no es pot permetre marginar una part important de la seva ciutadania. La política haurà estat l'art de fer el possible perquè fins ara la cobdícia havia fet impossible una política social d'habitatge.

Les grans empreses han decidit humiliar el client amb atencions al client emparades en la llunyania i quasi l'anonimat. Parlar amb un responsable és una tasca impossible. I si, per un d'aquells casuals, se'l trobàs, podria mantenir alt el pavelló de la seva incompetència perquè sabria del cert que a la competència actuen igual. Ahir, per demanar un pressupost per a un possible nou contracte, el telefònic interlocutor de Vodafone em posà com a condició sine qua non revelar-li les meves dades bancàries. No li bastava amb les fiscals al complet, cercava la humiliació del client que ha de passar per l'adreçadora del seu anomenat protocol. M'hi vaig negar, evidentment, però no penseu que va fer la mínima maniobra per no perdre una venda. Tant se'n foten: hi ha milers de ciutadans que, cansats, es rendeixen -ens rendim- a les exigències dels prepotents perquè només pots triar entre diferents marques d'aquest maleït ricí del mal anomenat lliure mercat, pura caricatura del que ens vengueren com a competitiva competència.