Dimecres, 23.- On visc, abans d'integrar-se, per absorció, en el paisatge propi del polígon industrial, el cementeri era un recinte prou allunyat de la població. No menys de mitja llegua antiga separava la residència d'ambdós mons, sens dubte una distància molt més llarga que la que separa la mort de la vida. Els dies de funeral, la comitiva d'endolats i afligits acompanyava el cotxe fúnebre, d'un negre atenuat amb detalls daurats, fins al torrent de Mandrava, avui el seu llit cobert convertit en passeig arbrat de plàtans, que era la frontera natural entre les últimes cases habitades i el camp. Un pont salvava el desnivell i unia ambdues ribes. Arribats a aquell indret, il·luminat per la bombeta elèctrica d'un fanal que enllumenava el redol amb la mateixa intensitat que el ble d'una animeta, abandonaven el seguici funerari les dones, car els era privat tant l'acompanyament de l'últim tram, com l'assistència als enterraments. Només els homes acabaven l'itinerari, deixant el taüt en un lúgubre tanatori per tal que l'endemà matí, a primera hora, sobretot a l'estiu, que amb la calor s'apressen els cadàvers a descompondre's, es procedís a dar cristiana sepultura al difunt. Al final del polsegós camí, dit, òbviament, Camí del Cementeri, encerclat per una tàpia de considerable alçada, rere la qual guaitava la flama verda de dos xiprers, el fossar. No cal dir que el clos, si més no de nit, era lloc poc freqüentat pels vius. Deien, aleshores, que d'entrada de fosca fins encetar l'alba els morts sortien de les tombes i deambulaven per l'espessor silenciosa d'aquella zona de repòs permanent, observant les fotografies de les làpides tot intentant reconèixer-se en alguna de les imatges esmaltades, car les persones, un cop mortes, perden la noció de llur pròpia fesomia. Alguns afirmaven que, havent passat a mitjanit ran de la paret, oïren veus, renous, plors i crits la procedència d'ultratomba dels quals no podia ser més que dels residents.
Vaig sentir contar no poques vegades, a redós de la foganya, la història de tres jovenots, els noms dels quals si algun dia vaig conèixer ja he oblidat, sadolls de suc que, al mateix cafè on empinaven amb insistència el colze, posaren messions sobre qui tendria prou coratge, ells sens dubte usaren una expressió més contundent i viril referida a la grandària de la zona testicular, per anar tot sol fins a les portes del cementeri, pegar amb el puny tres cops a la fusta de les fulles i tornar per contar-ne als altres els detalls. Era una nit de febrer, freda i tempestuosa. La pluja queia a bots i barrals, i la resplendor dels llamps i l'estrèpit dels trons posaven la pell de gallina. Tots tres es feien de llengua valents, però cap dels tres no gosava declinar la juguesca pel temor de ser considerat covard. Com sol passar en casos semblants, el més empès pels efectes de l'alcohol i, en conseqüència, el més inconscient, el més insensat, acceptà l'aposta, que no era altra que convidar, o ser convidat, als beures. Al capdavall, poca recompensa per a un risc tan elevat: desafiar el repòs de les ànimes. Els altres dos, així mateix, en senyal de solidaritat acompanyaren el coratjós, segurament penedit de la seva corada, fins al pont, allí l'acomiadaren i tornaren al bar per escalfar-se, per dedins i per defora.
L'esperaren tota la nit, però l'amic no tornava. De tant en tant, vigilaven el carrer amb l'esperança de veure'l comparèixer, sa i estalvi, d'entre la cortina d'aigua i la penombra, però no tornava. Amb les primeres clarors de la matinada, acompanyats pel fosser, que tenia les claus de la portassa, i un guàrdia municipal, anaren a cercar-lo. I allí el trobaren, mort sobre l'escaló de pedra de l'entrada, en una posició físicament impossible, fins i tot ridícula. L'expressió del seu rostre esblanqueït era d'esglai. I els seus ulls, plens del color de la paüra, eren fora de les òrbites. No hi havia ferida, ni sang, ni senyals de violència, en aquell cos inerme. Diuen que hi degué arribar frisós i esporuguit, i quan hagué pegat amb el puny els tres cops, i això ja forma part de les disquisicions posteriors a les quals es lliurà la gent després del succés, es girà per tornar corrents cap al poble amb tan mala sort que la tela del capot quedà enganxada a un clau que els operaris feien servir per penjar esqueles i horaris de visita. El pobre, desficiat, pensà que un mort el subjectava i com més intentava desfer-se d'aquella grapa invisible, més lligat s'hi trobava. La tela de burell, forta com era, ni cedia, ni s'esqueixava. El seu cor, que no pogué resistir l'ensurt, de primer bategà esvalotat, com si hagués de sortir del pit, i després s'aturà en sec. Tot i que s'obrí una investigació exhaustiva sobre els fets només pogué establir-se que les causes foren naturals: aturada cardíaca atribuïda a un sobresalt d'origen indeterminat. Més inversemblant és, això no obstant, la versió que assegura que, durant anys, després d'aquell accident, els seus dos companys oïen, a mitjanit, tres cops de puny a la porta de casa seva. Bé és cert que, els dos que així ho afirmaven, en comptes de deixar la beguda, s'hi havien lliurat obstinadament.
