La primera vegada que vaig anar a Beijing, una de les coses que més em va desconcertar va ser l'estructura urbanística de la ciutat. Fins que algú no em va explicar que el creixement havia estat «organitzat» a partir de cercles concèntrics al voltant de la Ciutat Prohibida, no em vaig veure amb cor ni tan sols d'intentar fer la més mínima aproximació a provar de situar-me al bell mig d'aquell caos. Si va a dir veritat, la indicació tampoc no va servir de gaire, però almanco em va proporcionar alguna pista: el cercle primer era el de la Ciutat Prohibida i voltants, el segon envoltava aquest i així successivament, de tal manera que si estaves en algun indret del cercle, posem cinquè, volia dir que estaves enfora del centre i, per exemple, que calia buscar els hotels més moderns i cèntrics en el segon cercle, i fineses consemblants. El que sí em va quedar clar quin era el paper de la Ciutat Prohibida, el complex de prop d'un milenar de palaus, que ocupa una superfície de més de cent quarterades i que va ser la residència oficial dels emperadors i de la seva cort des de la meitat de la dinastia Ming, fins al final de la dinastia Qing. Va ser construït entre els anys 1406 i 1420 i va fer les seves funcions de residència oficial de l'emperador fins al 1924, any en el qual el darrer emperador, Puyi, va ser expulsat definitivament de la part interior del complex, on havia estat autoritzat a residir després de la seva abdicació, el 1912. Abans, durant la segona guerra de l'opi, la Ciutat Prohibida havia hagut de suportar la humiliació de veure's ocupada per les tropes franco-britàniques, cosa que va passar el 1860. Japonesos i d'altres exèrcits varen seguir en la tasca d'ocupació, fins a treure-li tot el sentit al nom amb el qual és coneguda encara avui: Ciutat Prohibida i que responia al fet que a ella només hi podien accedir aquells que eren autoritzats expressament per l'Emperador.

Tanmateix, aquesta vegada no he tornat a visitar la Ciutat Prohibida, ja ho vaig fer el passat mes d'agost i ara calia anar per feina i la feina era a Dalian, una ciutat costanera situada a l'est de Beijing, a la província de Liaoning. Altament industrialitzada, amb la tecnologia com una de les seves característiques principals, Dalian és una ciutat oberta, en el sentit que el govern xinès hi ha permès des de fa anys importants inversions estrangeres. Precisament per aquest caràcter d'oberta, no deixa de ser curiós que Dalian hagi estat triada com la seu del congrés que m'hi va dur i que tenia com un dels objectius principals la constitució del consorci d'universitats d'arreu del món embarcades en la tasca, no gens fàcil, d'obrir els continguts educatius a tothom, membre d'alguna comunitat universitària o no. Una de les fites inicials d'aquest moviment està donada per la iniciativa del Massachussets Institute of Technology, el MIT, d'obrir i difondre a través d'Internet, tots els continguts dels cursos que s'hi imparteixen. Iniciativa -coneguda amb el nom d'OpenCourseWare, OCW, que ha estat secundada, fins a data d'avui, per devers 160 universitats de tot el món, i que són les que hem constituït aquest consorci a Dalian aquests dies.

Hi ha moltes raons que justifiquen una iniciativa com aquesta, almanco ben bé tantes com recances aixeca, però a mi m'agrada destacar-ne una de les primeres: les possibilitats associades a les tecnologies digitals fan que la tasca d'elaboració dels continguts educatius sobrepassin de llarg els mitjans que pugui tenir una sola institució, per potent que sigui, i per això cal obrir aquests continguts i convertir la seva elaboració i millora en una tasca en la qual hi col·labori quanta més gent millor. Cal buscar les arrels d'aquesta iniciativa en els principis del programari lliure i, entre les moltes recances que queden per vèncer, aspectes de propietat intel·lectual a part, hi ha la relacionada amb els dubtes sobre el valor afegit que pot tenir anar a estudiar, per exemple, al MIT, si un hom pot accedir al contingut íntegre del que allà s'hi ensenya, sense anar-hi ni pagar. És obvi que la resposta ve de la mà de la certificació que el MIT dóna, sense oblidar la tasca d'acompanyament de l'alumne en el camí d'adquirir les destreses i coneixements que aquesta certificació garanteix. Si la primera universitat europea que va donar certificats -la de la Bolonya, cap allà el 1088- va nàixer al redós de les dificultats que, per als alumnes, tenia aconseguir els continguts, ara que ja no resulta gens difícil accedir als continguts, necessàriament encara queden com a valors afegits la certificació i l'acompanyament. I per això mateix, tal i com va fer palès un dels ponents del congrés, igual que la Ciutat Prohibida va deixar de ser un reducte al qual només hi podien accedir els que tenien permís de l'Emperador, amb els continguts oberts la Universitat ha de deixat de ser prohibida, en tant que només hi puguin accedir els que -d'una manera o l'altra- hi estiguin autoritzats. El coneixement -en totes les seves formes- és patrimoni de la humanitat i els privilegiats que, amb la seva difusió i generació, n'hem fet forma de vida, estem obligats a posar-ho a l'abast de tothom, sense distinció. La qual cosa no treu, però, que hàgim de continuar amb la tasca d'acompanyar en la seva adquisició a qui pertoqui, i també certificar-ne la seva adquisició. Altrament, com a la Ciutat Prohibida, estem exposats a ser ocupats per forces alienes i, fins i tot, a la destrucció.