L'infern ens espera

Crec que un bon acudit il·lumina tant com una bona novel·la. De fet, aquest proposa un situació que ens pot aclarir el món amb una intel·ligència comparable a la que ho fa la literatura o el cinema. Prefereixo un acudit a qualsevol de les novel·les de Fernández Mallo, les quals no passen de ser un cúmul de cites, digressions, referències erudites, refregits periodístics i aclucades d'ull al vodevil televisiu. Kant i El Equipo A; Newton i la pornografia. Doncs bé: això eren dos homes que moren i van al cel. Com que havien estat normals, és a dir, ni bons ni dolents, se'ls va permetre fer una ullada tant al cel com a l'infern, per veure quin dels dos entorns preferien. Primer, òbviament, van passejar pels passadissos celestials, però tot el que hi van trobar va ser silenci i cotó fluix, roba blanca i un sol tendre, esllanguiment i inapetència i molt poca gent: Sant Agustí jugant a cartes amb Blaise Pascal sota la mirada en èxtasi de Sor Tomasseta. Un embadaliment esponjós que condormia totes les ànimes en una infinita i vàcua amplitud. Curiosos, els dos cadàvers van baixar a l'infern, i només d'obrir les portes van trobar música i rialles i una multitud enfervorida, bevent i rient, acariciant-se i menjant en abundor abans d'ajuntar-se en un atzar feliç cap a les penombres de l'orgia. Els dos morts, contents de poder triar, van pujar al cel a signar la seva renúncia a l'eternitat celestial, però un cop enllestits els tràmits, quan van tornar a baixar i van obrir les portes de l'avern, van trobar una caterva de dimonions assotant la gentada, la multitud que corria de banda a banda ensangonada i xisclant, amb les carns lacerades, plorant a llàgrima viva mentre intentaven escapar del carnatge trepitjant-se els uns als altres, ofegant-se en una mena d'escorxador infinit. Els dos morts, espantats, mentre eren estirats pels braços i les cames cap al fons de les tenebres, van demanar: «¿I l'orgia, i la festa? ¿On les rialles, on l'abundor?». I un dels dimonions va respondre abans de mossegar-li una orella: «Ha, ha; és que estàvem en campanya electoral!».