Avesats com estàvem a veure com cada any hi havia més pisos i cases canviant de mans -amb el consegüent impacte positiu en els comptes públics, via impost de transmissions-, el descens en el nombre de compravendes fa un retrat ben simptomàtic de la situació. El sector immobiliari, motor de l'economia la darrera dècada, es retura. No creix tant. I aquest «no créixer tant» és la primera peça d'un joc de dominó que no sabem quan se n'endurà per davant la darrera, ni quina serà aquesta darrera fitxa. Just el mes passat, el conseller català de finances reconeixia que el descens en les operacions immobiliàries havia fet fonedissos més de mil cent milions d'euros. Diners amb què l'administració catalana comptava i que són equivalents als pressupostats enguany per fer inversions en habitatge i educació. És lògic pensar que el sotrac afecta proporcionalment també l'administració balear, i que la baixada de les vendes, idò, no només retalla els beneficis dels promotors -el meu negre, que de vegades escriu a mà i amb bilis, suggereix que d'aquestes envestides només n'estan a cobro els bancs, i aporta les dades dels beneficis del BBVA del primer trimestre, presentades ahir, però el censuram per groc, groller i populista-, sinó que també limita la capacitat d'inversió del sector públic, en tant que en retalla la recaptació. O sigui, que el refredament -recessió, crisi (perdó) o suau meandre natural, segons qui ho miri- no és desitjable si el que es vol és mantenir l'estructura actual. I mentre als mitjans estatals no es cansen de mostrar-nos imatges de la virtual ciutat fantasma de Seseña (Toledo) i de brandar les xifres perverses d'aquell negoci (més de 13.000 habitatges planificats, més de 2.500 de construïts, i només 750 persones censades), ningú no ha obert encara seriosament el calaix dels números balears. Si passejau per la perifèria palmesana -perdonau ara el viadecinturacentrisme flagrant- qualsevol capvespre, veureu molts de blocs acabats on es fa evident el baix índex d'habitatges ocupats. Cartells d'«es ven» -algun d'estratègic i gairebé bromista «últims pisos»-, entrades enjardinades que fa uns anys s'haurien col·locat pelades i avui ostenten reclams de plantes i lluminària... però tot això no és més que percepció parcial, a peu de carrer, pendent de contrastar amb dades o amb la crua realitat, que sempre s'imposa. Per als doblers inquiets, pendents d'invertir sense qüestionar-ne la moralitat -una altra broma-, sempre quedarà qualque sac d'arròs.
Maties Salom, periodista
