Ja veuràs com tot acabarà en res, et diu la gent coneguda. Hi ha la sensació que tots nosaltres sabem més del que finalment la Justícia voldrà o podrà saber. Però la seqüència sol ser la mateixa: 1) Els mèdia ens informen de les actuacions dels fiscals anticorrupció. 2) Escandalera general, no tenen vergonya, són uns lladres. 3) Dos dies després, sabem que ja se sabia des de feia temps, i que, entre els que ho sabien, hi ha els màxims responsables del trull. 4) Retenció -o no- del/s presumpte/s, informacions en condicional sobre l'abast de les seves mangarrufes, llibertat sota fiança. 5) Alguns dies de run-run. 6) Desànim generalitzat: Ja veuràs com tot acabarà en res, ja ho veuràs, etc.

Després, les coses se solen diluir en les arenes assedegades de l'Administració de Justícia. En les arenes dels deserts hi desapareixen rius cabalosos. Segons el jutge que ha de dur el cas, l'opinió pública avança una sentència contundent, dràstica, un diagnòstic fruit de l'experiència -aquí ens coneixem tots. En confirmar-se la sentència, ja hem oblidat de què es tractava. Se'ns fa una mima de memòria. Ah, sí, allò de... Però com que s'ha escolat tant de temps i els presumptes s'han reincorporat amb tanta fluïdesa al teixit social, sembla com si la sentència fos un ritual obviable.

Els cercles en què es mouen els presumptes són anormalment acollidors i cordials amb els seus. I protectors: hi ha una aroma difosa de cosa mafiosa que sura per damunt dels anys de Govern Matas. Després de l'enfilall de brutors que van emergint, et surt Rodríguez i demana perdó, no sabem si mogut per un sentiment de contrició o per una maniobra d'atrició: segurament aquesta darrera possibilitat, ja que aprofita l'avinentesa per fer acusacions extemporànies, de cueta de pati d'escola. En qualsevol cas, no hi ha indicis que la nostra societat rebutgi amb més fermesa els que ens roben a tots que els que només roben a un banc. És com si, del que roba a un banc, no en poguéssim treure res, però tenguéssim l'esperança, llunyana o immediata, de compartir el guany del que ha ficat la mà al calaix de tots, una estranya manera de veure les coses, derivada, qui ho sap, de la fe en els miracles, que ens ha duit fins on som ara. Tot plegat, mala memòria? Una estratègia de la bona memòria, més aviat.

Hi ha una aroma difosa de cosa mafiosa surant per damunt dels anys del Govern Matas