No perquè sigui el mal menor hem de dir amén

TW
0

Conten d'un home que de tant en tant, de forma voluntària, s'engrunava un dit a la porta i que quan algú li preguntava per què ho feia, ell contestava que quan la tenia estreta li feia tant de mal que en amollar la porta passava un gust que no és de dir. És cert que en aquest món hi ha gusts per tots i tothom del seu pa en pot fer les seves sopes, però no em negareu que s'ha de ser un poc curt de gambals per deixar que et fotin tot el que vulguin i, a més, aplaudir-los les gràcies, sense tenir-ne ni una, de gràcia. A les passades eleccions estatals la majoria de mallorquins es decidiren per votar partits centralistes de caire espanyol, i ara ja està, ara ja està fet. Teníem l'oportunitat d'afluixar aquestes frontisses que ens obrien la porta de l'esperança. Teníem el desig d'aconseguir un dit d'il·lusió tot i esperant tenir almanco un diputat, un trist diputat, de caire nacionalista capaç de cantar les veritats a Madrid, però no ha pogut esser, entre el PP i el PSOE s'ho han repartit tot, quatre cada un, i perquè no n'hi havia més, que sinó també s'ho emporten. No en podem estar contents, gens ni mica. On és l'orgull de poble? On és el siau qui sou? Per què entre nosaltres hi ha tants de mascarats i botiflers? Per què els mallorquins venen el seu tarannà per un tros de mirall falç? Per què hi ha tants de traïdors dins el nostre poble? Que la majoria de forasters votin partits forasters ho puc entendre, fins i tot ho puc acceptar, però que la majoria de mallorquins també els votin costa molt d'assimilar-ho, s'ha de tenir molt de gavatx per pair-ho. Diuen que cada poble té els governants que es mereix, i no sé si això és cert, però a mi em costa de creure que els mallorquins triïn uns representants que l'única obligació, i fervor, que tenen és treballar per fer una España grande i libre, i en això tant el PSOE com el PP en són ben iguals, no hi ha cap diferència ni una entre els dos partits estatals. Els impostos se'ls enduen per no retornar-los mai més, tant un com l'altre, espoli se'n diu d'això. De la llengua catalana, l'única llengua pròpia d'aquest país, els dos partits espanyols se la passen per l'entrecuix, un no la vol i l'altre la té oblidada. Tot i que el PSOE hagi pogut semblar, qualque pic, voler fer d'això que en diuen Espanya un estat federal, en el fons són tan centralistes com el PP. Tenim els dits ben engrunats, amb aquests dos partits espanyols i el més fotut de tot, és que els dits els hi hem col·locat nosaltres voluntàriament, per lloscos.

Al llibre Nacionalisme reivindicatiu a Mallorca 1994, Miquel Julià i Prohens ens diu: «Des del Decret de Nova Planta, aviat farà tres-cents anys, hem estat un país malmenat per la política borbònica, que ens prengué la clau de la nostra tanca, travessà el nostre portell i ens bandejà de la nostra heretat. Tot temps ens han espremut amb imposts, deixant-nos amb el remanent de l'atur, de l'espoliació, de les fallides d'empreses i de la pèrdua de la nostra identitat. Cal saber-ho i sentir-ho. La curació del mal passa per témer-se'n... En arribar la democràcia i l'autonomia, els mallorquins, intoxicats per tants anys d'auto-renec i de nacionalisme espanyol, seguírem majoritàriament fent costat als partits estatals, partidaris de mantenir l'herència franquista d'un estat centralitzat i colonialista, en lloc d'aprofitar l'oportunitat històrica de decantar-nos cap a forces nacionalistes». És cert, badàrem i damunt aplaudírem i aguantàrem, estúpidament satisfets, el feix de l'esclavatge. D'això se'n pot dir, sense por d'equivocar-se, tenir la síndrome d'Estocolm.

Fou el gran poeta català nascut a Ciutat de Mallorca, Marià Aguiló que ens va dir: «No reclam el dret de viure, dret que no es compra ni es ven, poble que mereix ser lliure si no li donen, se'l pren!»
Però ara ens trobem, i cal ser-ne conscients, amb la contradicció d'un poble que ha sofert el colonialisme i ha confiat i donat el seu vot a polítics que no li permeten de desplegar la seva històrica personalitat nacional. Per això, al poema d'en Marià Aguiló, jo hi afegiria: «Poble que no sap ser lliure / ni li donen ni se'l pren!».