Miquel Payeras

La pesada creu del PP

Miquel Payeras23/04/08 0:00

A Mallorca, un polític de dreta que sigui perseguit per la justícia per presumpta corrupció no queda inhabilitat pels votants. D'exemples n'hi ha molts, així que no cal argumentar gaire més. Per ventura juga a favor dels pocavergonyes el fet que la justícia sigui desesperadament lenta i que quan s'aconsegueix fixar en la retina popular una responsabilitat clara ha passat tant de temps dels fets que ja gairebé ningú no se'n recorda. O, també, que la multiplicació de casos vagi fent crosta en el ciutadà que s'afarta però no reacciona. Hauria de ser motiu d'un tesi doctoral de sociologia. El com és possible que un partit que és, de llarg, el més afectat per tots tipus de casos de corruptel·les, se'n surti sempre a les urnes amb bé. No hi ha cap partit comparable. En el rànquing de presumptes i reals corrupcions a Balears, el PP ocupa de forma destacada el liderat, a anys lluny del segon. I cada cas que esclata supera l'anterior. Tanmateix mai no l'ha afectat negativament les eleccions, les quals segueix mantenint un immens suport popular. Per tant no cal esperar que el futur sigui diferent. Quan els casos Andratx, Rodrigo de Santos, Pla Territorial, Bitel-Bis i els que puguin sorgir acabin el seu recorregut a les sales de justícia el PP haurà estat capaç d'esvair el record entre els propis de tal forma que els qui se'n recordin seran aquells que mai no l'han votat. O, com a molt, que els casos jutjats i, eventualment, condemnats afectin persones que ja no estan a la direcció i aquesta, per tant, es pugui fer la sueca.

Tanmateix el llegat obscur de Jaume Matas comença a ser prou pesat com perquè preocupi a Rosa Estaràs. La qual cada cop pareix tenir més números per ser elegida presidenta del PP en el pròxim congrés de l'estiu que ve. La qüestió és si Estaràs serà capaç vertaderament de portar a terme una profunda renovació dels dirigents del seu partit. Perquè encara que històricament els casos de corrupció no l'han castigat, el cert és que s'ha de fer molt feixuc dirigir un partit que saps que pot donar-te una mala sorpresa quan quedi no-res per a les pròximes eleccions i, si més no, t'has de dedicar a anar a remolc d'acusacions quan el que hauries de fer és atacar el que governa. És per aquest costat que per ventura a Estaràs se li comença a complicar un tant el panorama, a l'hora de decidir quins han de ser els homes i dones que l'acompanyin a la direcció del partit per enfrontar els pròxims tres anys.

El drama del PP és que ja està renovat. El renovà Gabriel Cañellas el 1993 i següents, de tal forma que la generació que està a la direcció i que hi pot estar és molt jove. I pràcticament tots els que hi són i hi podrien ser han tengut càrrecs de responsabilitat durant el quadrienni de les alegries de Jaume Matas. Com estar segur que no te surt una ovella negra? Impossible. Per aquest costat la missió d'Estaràs és bastant complicada. Segurament viu immersa en un estat de desconfiança permanent, pensant quin serà el pròxim escàndol i a qui afectarà. Fins i tot, pensant si assumptes aliens poden acabar per esquitxar honorabilitats que per molt que fos no directament sigui una pedrada letal. És un repte difícil, el que té davant. Producte d'un anys en que s'imposà actuar «sense complexos» al capdavant de les institucions, anys d'emmirallaments en una forma de fer política perillosament fronterera amb la irresponsabilitat més grollera, de fer anar quallant la idea d'una classe política jove, pretesament molt preparada i dedicada a menystenir la prudència que ha acabat per contaminar massa gent, per molt que sigui només potencialment, que podria ser el relleu natural dels actuals dirigents i que tanmateix ja no el poder assegurar, el relleu. Perquè al cap i a la fi, i per molt fàcil que sigui donar les culpes de tot a Matas, ara que ja no hi és, tothom que és qualcú en el PP va ser responsable d'una manera o d'una altra de la forma de fer política que és cridada no a la glòria. sinó a la misèria dels nyarros o, pitjor, cridada a anar als jutjats.