Madò Catalina cerca ossos. És primavera i Mallorca és un desert. La desertificació ve d'antic, però va accelerar-se a partir de 2003. Matas for President! I les tintoreres (Madame Rosa, la Kàiser, Maruja d'Espanya, etcètera) nedant a les aigües, aleshores límpides, de la badia de Palma. Ningú com Coetzee sap descriure la soledat de l'ànima ni l'aridesa d'un paisatge. Coetzee observa Ciudad del Cabo. Madò Catalina camina sense anar enlloc i troba ossos als voltants del cementiri. Mallorca és una necròpolis: terra cremada, terra assolada pel vent. Hi ha caixes de cabals, obertes i buides, abandonades en els camps d'ametllers. En Jaumet de les Rambles és als Estats Units. Batista va abandonar Cuba l'any 1959. Madame Rosa proclama la seva sorpresa. Res no sap de Casa Alfredo: ni de Bitel: ni del Pla Territorial. Madame Rosa ha esmerçat els quatre anys a vicepresidència a empaitar els moixos de la FAI que no volen abandonar el Puig de Sant Pere. De política no en sap res, això és cosa dels taxistes de Madrid. No podia ni imaginar-se que Mallorca acabaria essent un os descarnat. Ni Rusiñol tampoc. Ni Bonet de Sant Pere (Es Mallorca tierra amada/ un edén para soñar...!). Ni Felipe González (los mallorquines deberían pagar más impuestos por vivir donde viven). En Jaumet de les Rambles, sí. No endebades és economista i sap fer sumes i restes pels caps dels dits. Una llumenera: doctor Honoris Causa per la universitat de Oakdale, a dues passes del mític Oest. Puja al cavall i en dos minuts és a tocar el desert de Colorado. Madò Catalina va veure un os i va dir això és Mallorca. Ramon Llull no hauria arribat a una conclusió més brillant. Amb una diferència: Madò Catalina va patir un mareig, en veure'l; i Ramon Llull l'hauria donat a l'esclau moro perquè se'n fes un tiberi amb una pastilla de Maggi. Qüestió de tarannà. El símbol del Partit Popular és una gavina. En el congrés del juliol proper, l'os pot substituir la gavina. És una proposta de Madò Catalina, atès que els conservadors necessiten emetre un missatge més regional, i no hi ha res més regional que la tíbia d'una persona que en vida ben igual ballava el copeo. A les insígnies pirates n'hi ha, de tíbies, de manera que hauran de demanar permís d'ús. Madame Rosa és partidària de deixar-ho córrer. Antoni Cañellas era un ciutadà de Marratxí. Un escamot de criminals el va confondre amb un altre i el va assassinar ben a prop de la urbanització actual de la Costa d'en Blanes. Va ésser l'any trenta-sis. Madame Rosa vol estalviar-se malentesos. Farien onejar d'una finestra la bandera amb l'os pelat, i ben igual la fiscalia arribaria a la conclusió que tots els que hi ha dedins són pirates. I aleshores, qualsevol desfà l'equívoc. Antoni Cañellas, de Marratxí, no hi va ésser a temps. En Jaumet de les Rambles va partir cap a Nova York fa una pila de mesos. Tachito Somoza va fugir de Nicaragua l'any 1979. Madame Rosa proposa que els conservadors no facin gaire trull. De missa a la feina, i de la feina a casa. Hi ha altra gent en el Partit Popular que pensa com ella. S'han acabat les processons amb banda de música. Res de fer sonar les castanyetes a la Fira de Son Tril·lo. Ballem, Catalineta?, proposa don Alfredo Miralles. Prou m'engronsen en el carrer, respon Madò Catalina. Aquell ball! Don Alfredo i Madò Catalina ballant no sé què i els pensionistes espolsant-se les miques del berenar i aplaudint, aplaudint, aplaudint...! El ball de Gilda va quedar superat. Eren altres temps. Eren temps de joia per al Partit Popular. En Jaumet de les Rambles cellava faves i li queien les baves dins un ribell. I els escriptors viatjaven a Nova York, i Nadal i Llaneras i Lorenzo guanyaven arreu i reclamaven la construcció de catedrals de l'esport. Madame Rosa sap que rere set vaques grasses, en vénen altres set de més magres que els presoners de Cabrera. La gent del Pepé amb sentit comú reclama unes Ray-Ban i un capell de roda de carro. L'únic d'ells que aixeca la veu més deixondit que la matinada és Carlitos Delgado. El cel trona i ell no vol paraigua! Carlitos Delgado no veu Hidalgo: no veu Massot: no veu Gibert: no veu De Santos: no veu Damià Vidal: no veu núvols. El món s'ensorra i Carlitos Delgado no pararà fins que no li hagi dit quatre mots de la veritat a mestre Fabra, de manera que amb una inconsciència que frega la beneiteria més absoluta fica un dit a l'ull de Madame Rosa. Josema Rodríguez, que deu ésser el mallorquí més interessat per la llengua des de mossèn Alcover, calla i s'amaga. Josema Rodríguez veu allò que és evident. És a dir, que si l'ennuvolada que s'acosta descarrega a la seu conservadora de Palau Reial, la torrentada els pot arrossegar a tots fins al jaç de sa Riera. Josema veu Hidalgo: veu Massot: veu Gibert: veu De Santos: veu Damià Vidal: veu els núvols, i no treu el cap a la finestra. No és l'únic. Les coses s'han torçut, per als populars. Les tintoreres neden a aigües fangoses. Què s'ha fet de Madame Rosa, de la Kàiser, de Maruja d'Espanya, d'Aina Castillo? Han perdut la lluïssor de la pell, la mirada de ganivet, les dents carnisseres. En Jaumet de les Rambles visita el desert de Colorado. Així he deixat Mallorca, exclama. Ben aviat portarà un any lluny del seu país. Fujimori va fugir del Perú l'any 2000. Andratx, cavallistes, Palma Arena, l'hospital, VISA, Els Creuers, el metro, el Parc de les Estacions. Uf...! Mallorca és un desert. Madame Rosa ho admet en veu baixa i se'n fa creus. I molts d'altres, també. Madò Catalina troba un os, i un os esdevé la imatge de Mallorca. La terra ubèrrima és un desert. Madagascar ha necessitat cinquanta anys de barbàrie per a convertir-se en el paradigma de la desertificació. Mallorca, n'ha tingut prou amb quatre. Les proves són concloents. Tresca qui tresca, en Bernadet va trobar-hi la flor romanial. Madò Catalina, un os.

Llorenç Capellà, escriptor