Feia comptes titular l'article d'avui «La fallera», parlar d'alguns dels significats que té (des de «valenciana que volta per les falles» o la marca d'arròs que s'hi inspira fins a «ganes de fallar») i fer referència a la decisió del TSJIB d'anul·lar el Decret 162/2003 impulsat pel conseller Rodríguez que rebaixava el nivell d'exigència de català als funcionaris que s'havia establert pel Decret 25/2001, el qual, ara, torna a ser vigent. Perquè, segurament podríem atribuir fallera al seu impulsor; és a dir, naturalment, «ganes de fallar, de fer les coses malament». Què va impulsar aquesta rebaixa de nivell, sinó un populisme groller? Volien fer qualque cosa per demostrar que l'anterior govern havia fet excessos en el tema de la llengua i decidiren rebaixar el nivell de català per a l'accés a la Funció Pública o per a la promoció interna. I la rebaixa significà, evidentment, situar-lo més avall del nivell adequat a les funcions pròpies dels diversos llocs de treball. I, com que ho sabien, no se'ls va acudir altra cosa que compensar-ho amb un altre bunyol: oferir dies de vacances als funcionaris que assolissin un nivell de català superior del que el nou decret demanava; i, per tant, una manera d'encarir el cost del funcionament de l'Administració. Però no només mostraren fallera en el desencert pràctic de la modificació, sinó en la manera de fer-ho, la qual cosa ha permès que el recurs presentat per CCOO hagi aconseguit que els tribunals, tot i que sovint fallen (sempre que decideixen en castellà), en aquest cas l'hagin encertada i hagin resolt anul·lar el decret (com abans ja havien acordat anul·lar el decret 176/2003, que també era producte de la mateixa fal·lera, la fallera).
Però dissabte, a mitjanit, sortint del Principal vaig decidir canviar de tema i, en lloc de parlar d'aspirants a lingüicides, parlar d'una meravella que serveix per recuperar la fe en la llengua; em referesc a l'espectacle «Sola com el poeta». Capficats com solem estar en el passar pena, els qui ens preocupam per la llengua, de vegades no sabem assaborir-ne els costats bons, com venia a dir no fa gaire en aquestes mateixes pàgines Pere A. Pons.
Tots els qui omplíem la Sala Petita del Principal vam poder sentir com una superba manera de dir ens corprenia. Molt ben acompanyada per tres músics i, a la cançó final, fent duo amb Carles Rebassa, Ester Formosa ens meravellava amb la seva veu, variable, plena de matisos, de dicció perfecta... Quina enveja de veu!
Exposats adesiara a topar-nos amb alguns «professionals» d'ocupacions en què la veu és el principal o únic instrument (ja siguin actors o locutors) que ens torturen amb la mala dicció i amb la imperfecció de la llengua que usen, em va venir al cap la idea de plantejar-me de qui devien estar més a prop aquests personatges, de la perfecció d'Ester Formosa o de la impossibilitat de Gua o de Viki, dos més dels molts ximpanzés amb què el segle passat alguns investigadors nord-americans pretenien demostrar si aquests primats eren capaços o no de comunicar-se recorrent al llenguatge humà.
Ester Formosa ho recita/canta/gesticula/representa i t'hi acosta d'una manera que, tot i partir de molt bons textos (la majoria de Jordi Guardans, però també de Leo Ferré, Feliu Formosa, Ausiàs March, Marisa Sannia...), corres el perill que, enlluernat per com diu les paraules, et despreocupis de què diu. Quin luxe! Un dels millors espectacles que he vist i la demostració que la senzillesa pot ser fantàstica.
Sense cap dubte, és una manera de reconciliar-te amb l'obstinació per l'existència del català. I, en coherència, per la diversitat lingüística. I un argument en contra dels qui diuen que seria millor que la humanitat només tengués una llengua, una llengua universal. La filòloga i política gallega Maria P. García Negro recordava no fa gaire que Castelao ironitzava que l'estadi d'una llengua universal era aquell en què encara es troben, per exemple, els cucuts o els cans, tots canten o lladren igual; però poques coses poden dir-s'hi. N'hi ha que sembla que s'encaparroten a reconduir-nos-hi.
Ja sé que és a misses dites, però si en teniu mai una altra oportunitat no us perdeu «Sola com el poeta».
Joan Melià, professor de la UIB
