Entrevistes L'entrevista és, sens dubte, el gènere periodístic més agraït. Tant pel lector que la llegeix com pel periodista que l'elabora. I és perfectament comprensible que això sigui així: perquè les entrevistes són un compendi "o s'aprofiten" de tots els altres gèneres literaris. No dic que l'entrevista sigui el gènere periodístic (o literari) més complet. Sinó que en les entrevistes, sobretot en les entrevistes a escriptors "persones capaces de combinar, amb naturalitat, destresa expressiva amb vanitat exhibicionista", el lector hi pot trobar, concentrat en unes poques pàgines, tot el que separadament li ofereixen els altres gèneres.

En una entrevista suficientment extensa, dirigida per un preguntador sagaç i contestada per un preguntat loquaç i lúcid, el lector acaba trobant-hi de tot: la densitat narrativa dels contes i l'anàlisi reflexiva de l'assaig, els fulgors fulminants de la poesia i la immediatesa dialogal del teatre, el relat confessional d'unes memòries i, per descomptat, la complexitat novel·lesca d'una peripècia biogràfica i de la intimitat d'un caràcter, que, com és obvi, en aquest cas seran les de l'escriptor entrevistat.

Personalment, jo ja tinc el cul pelat de fer entrevistes, i tot i que no he fabricat cap tipus de teoria sobre el gènere, sí que hi he pensat bastant. No he arribat a cap conclusió concreta, tranquils. Estic segur que, com en la majoria "o en totes" les altres coses de la vida, no hi ha només una sola manera eficaç de fer entrevistes. Encara que sempre faci servir una gravadora per enregistrar tot el que l'entrevistat em diu, no crec que el meu mètode sigui més adient (ni doni un resultat més fidel) que el del periodista que treballa tan sols amb el seu quadern i el seu bolígraf.

Això sí: encara que no tingui cap teoria, ni tan sols un trist esborrany de teoria, d'una cosa estic segur. Perquè una entrevista surti bé, l'entrevistador ha de saber escriure i ha de ser molt espavilat. Ara direu que quina obvietat i quina parida. I potser teniu raó: quina obvietat, quina parida. Però en vista de l'enorme quantitat d'entrevistes en les quals no s'entén gairebé res i el poc que s'entén està mancat de suc, potser no és una parida tan grossa ni una obvietat tan òbvia.

Jo no sé què pensen els lectors d'entrevistes que no han entrevistat mai ningú, que és de suposar que són la majoria, però em sorprendria molt que, instintivament, no sabessin que les entrevistes que llegeixen tenen ben poc a veure amb les converses que varen mantenir per fer-les els entrevistadors amb els entrevistats. No és que en una entrevista l'entrevistador traeixi les paraules de l'entrevistat. És simplement que, com que resulta materialment impossible encabir una conversa d'una hora en dos o tres fulls, cal adaptar-ho.

A més, per molt ben moblat que l'escriptor en qüestió tingui el cervell, i per molt capaç que sigui d'anar improvisant un discurs al dictat d'allò que el preguntador li demana, és evident que no tot el que digui serà aprofitable, ni estarà formulat amb gràcia i coherència. Per tant, caldrà que l'entrevistador ho retoqui, hi poleixi el to, en refaci l'estructura, destriï les idees importants de les supèrflues... És a dir: que faci servir l'entrevista oral únicament com un esbós per a l'entrevista publicada.

És per tot això que l'entrevistador ha de saber escriure i ha de ser molt espavilat. No només perquè així farà les preguntes pertinents, sinó perquè, és d'ell que depèn la qualitat "l'interès i claredat de les idees, l'eficàcia i brillantor de l'estil" de l'entrevista. L'entrevistador té un poder tan absolut "una responsabilitat tan exclusiva i intransferible" sobre les entrevistes que realitza que fins i tot es pot permetre el luxe de transcriure-les a favor o en contra de l'entrevistat, deixant que es posi en evidència o salvant-lo del ridícul, mostrant-lo com el tipus intel·ligentíssim que és o bé mostrant-lo com el tipus vanitosíssim o mig volat que també és.

En certa manera és just que, essent l'entrevista el gènere periodístic més agraït, sigui també el que, per al periodista, més responsabilitats comporta. Ni que sigui perquè d'ell depèn la idea que, d'una persona, es faran els lectors. Un imbècil entrevistat per un bon entrevistador pot parèixer un savi, mentre que un savi entrevistat per un mal entrevistador pot parèixer un imbècil. Sona a broma. No ho és.

Entrevistes a The Paris Review D'imbècils, a The Paris Review no crec que n'hi hagi aparegut cap mai. The Paris Review és una revista literària que un grup d'amics americans varen fundar a la capital francesa l'any 1953, i en les seves pàgines hi han publicat les primeres obres alguns dels noms imprescindibles (Roth, Naipaul, Eugenides) de l'actual literatura angloamericana. La secció estrella de la revista és l'extensa entrevista a un escriptor que surt a cada número. Una entrevista a The Paris Review suposa una consagració literària comparable només a la del Nobel.

No crec exagerar. Si comparàssim totes dues nòmines "la dels entrevistats per la revista i la dels guardonats per l'Acadèmia sueca" no sé quina ens enlluernaria més.

Vaig descobrir les entrevistes de la Paris Review deu fer uns deu o dotze anys, gràcies a un volum en llengua castellana que corria per casa, on estaven recopilades algunes de les entrevistes més famoses que s'havien anat publicant: Nabokov, Borges, Dos Passos, Graves, Updike... Una de les que més m'impressionà fou la de W. H. Auden, capaç d'argumentar amb seriositat perfectament persuasiva perquè ell era el millor escriptor en llengua anglesa de la seva generació i capaç també "si la memòria no em falla" de contar amb curiosa perplexitat com un dia havia rebut a casa seva una carta d'un tal Albert Hofmann, que li explicava que havia descobert una nova substància química "l'LSD" i que havia decidit d'enviar-ne una petita mostra a tot un seguit d'intel·lectuals i artistes d'arreu del món perquè la provassin i li donessin el seu parer. No sabria dir si va ser amb la secreta aspiració d'un dia trobar-me en una situació semblant que vaig decidir fer-me escriptor.

L'Aleph Editores acaba ara de publicar un altre volum d'entrevistes de The Paris Review, i la nòmina d'entrevistats hi és tan memorable com la d'aquell vell volum que un dia vaig trobar per casa: Simenon, Dinesen, Faulkner, Waugh, Céline, Bellow, Cheever, Vonnegut... Hi ha algunes de les millors entrevistes que jo hagi llegit mai. La de William Faulkner, per exemple, que entre moltes altres coses diu: «L'única responsabilitat de l'escriptor és amb el seu art. Si és bo, serà completament despietat.

Té un somni. L'angoixa tant que se n'ha de deslliurar. I no assolirà la pau fins aleshores. Ho ha de bandejar tot: l'honor, l'orgull, la decència, la seguretat, la felicitat, tot, per aconseguir escriure el llibre. Si un escriptor ha de robar a sa mare no dubtarà fer-ho.

L'Oda a una urna grega bé val unes quantes velletes». No sabria dir si una reflexió com aquesta reafirma la meva vocació d'escriptor, però no tinc cap dubte ni un que la possibilitat de tenir un Faulkner davant dient aquestes coses em confirma la d'entrevistador.