La setmana passada parlava de la publicació a la col·lecció Les Parques d'Edicions del Salobre d'un llibre, Allà on crema l'herba, que recull la producció poètica editada per Antoni Vidal Ferrando d'ençà del 1986, quan la constància i l'exigència de molts anys es varen veure compensats amb l'aparició de dos llibres: El brell dels jorns i Racó de n'Aulet, premiats amb l'Ausiàs March i el Ciutat de Palma, respectivament. Així s'iniciava, després d'una llarga etapa compresa entre el final de la infantesa i l'edat adulta de moltíssimes lectures nodridores i de provatures literàries que no acabaven d'agradar al mateix autor, una dedicació literària que amb el temps s'ha consolidat com una de les més guardonades i importants del panorama poètic actual, encara que també en el camp de la narrativa: no podem obviar la concessió recent del premi de la Crítica Serra d'Or per a la seva darrera novel·la, L'illa dels dòlmens, una obra excel·lent que tanca la trilogia que Vidal Ferrando ha dedicat a la nostra illa.
Aquest volum, d'una gran bellesa i elegància en el disseny que ja comença a ser marca de la casa, agrupa els vuit llibres publicats anteriorment pel poeta de Santanyí, a més de la poesia esparsa i algunes mostres del llibre en què en Toni està treballant actualment, Gebre als vidres, un poemari que esperam veure a les llibreries tan aviat com sigui possible. Una voluntat ferrenya i rigorosa ha permès a l'autor de Santanyí situar-se entre els gran noms de la poesia catalana actual: Margarit, Sampere, Fiol, Pomar... Al llarg del llibre hi trobam l'amor i el desig, la preocupació per la seva terra i la seva gent, la passió enervada per la nostra llengua, la nostra cultura i l'art en general -hi ha constants referències a la pintura, la música, el cinema...-, el cant antic i etern de l'home contra les adversitats, la mirada elegíaca d'aquell que cerca en el passat senyals i empremtes, mostres i símbols, amb l'objectiu de reflectir, almenys servar més enllà de la memòria, alguns aspectes del paradís perdut o bé intenta, per mitjà del pas del temps que sovint sol distorsionar les coses, motius per a no perdre l'esperança, sovint mantinguda en la presència guaridora de l'estimada: «Tostemps duré la mar i el teu cos broix / pels espadats dels ulls com un miratge». Quant als aspectes formals i estilístics, els seguidors de l'obra de Vidal Ferrando ja sabem d'antuvi que es tracta de poemes amb una especial cura pels mots -gaudeix d'una riquesa lèxica sorprenent!-, que han de formar un conjunt mesurat, molt rítmic i harmònic. També podem advertir el to un xic malenconiós al costat d'altres versos que es concentren en la celebració d'alguns aspectes o motius com ara la contemplació d'un paisatge, un quadre, o la membrança dels éssers estimats. En qualsevol cas, a causa de la grandesa -tant a nivell quantitatiu com qualitatiu- d'aquesta obra, ben segur el lector hi trobarà una gran diversitat de temes, formes, ressons... Una vegada rellegits després d'alguns anys, ens adonam que la percepció que tenim sobre les coses va variant a mesura que nosaltres canviam el punt de vista des d'on enfocar-les. Antoni Vidal Ferrando l'encerta quan diu que «les obres d'art no estan fetes per ser explicades», puix cadascú té una visió particular del món i de la bolla que condiciona inexorablement la interpretació d'allò que arriba als nostres sentits. Allà on crema l'herba s'imposa com una obra totèmica que forma bona part de l'existència d'un home i les seves quimeres, ja que la finalitat es posar a l'abast del lector més de vint anys de compromís infatigable, de treball constant, de devoció per la Paraula. Aquest santanyiner, tard o d'hora, obtendrà el títol, guanyat a pols i ben merescut, que ostenta aquell altre geni creador universal.
