A tres anys de les eleccions, el Govern pot plantejar-se l'afronta del Sindicat Mèdic (em guardaré de situar la resta de professionals al seu xantatgista nivell) de dues maneres. La primera, a grans trets, seria posar la credibilitat del sistema per davant de tot i cedir en la mesura de les possibilitats a les demandes crematístiques, que són les úniques per les quals han demostrat interès. La segona, desemmascarar els corporativistes i plantejar resistència a força de deixar que el conflicte s'emputi i es torni contra ells. Si opten per cedir, tot i saber del partidisme que mou el sindicat, el xantatge s'incrementarà fins que la lògica obligui a dir basta. Tanmateix, no aconseguiran sadollar la golafreria d'aquells que tenen com a única meta l'enderrocament d'un govern progressista i el conflicte, amb tota la seva virulència, es plantejarà al final de la legislatura quan és menys oportú. O sigui que davant de l'envit convé fer senya de mort i deixar que es desprestigiïn encara més davant de la ciutadania. No és una bona solució, especialment per aquells que creuen i lluiten pel prestigi de la sanitat pública, que és el prestigi d'un país. Però no deixen massa sortides: tanmateix cerquen desprestigiar-la i amb la seva obcecada actitud acabaran per aconseguir-ho.
És clar que no ens convé, que seria millor posar sobre la taula les propostes, sense xantatges, i escatir quines són les raonables mancances i quins els objectius de millora del servei que passen, no ho hem d'oblidar, perquè els professionals estiguin satisfets i en siguin entusiastes còmplices. Però si no es pot assolir aquesta millora, si el desprestigi del sistema importa un rave al sindicat, si persegueixen el malestar de la societat com a motor de lluita partidista... millor fer-los front i que la història reparteixi les culpes.
Si a tot el llarguíssim plec de greuges que el Sindicat Mèdic diu tenir hi afegim les concessions que la consellera Castillo va fer (els reconegué una «carrera professional» basada principalment en l'antiguitat i no en la formació permanent, les investigacions o les publicacions, i els generalitzà el «complement d'exclusivitat» sense necessitat de complir-la) i les que ha proposat el conseller Thomàs, arribarem a la conclusió que el sistema està fet una merda i que es treballa en condicions precàries. Aquesta seria una conclusió raonable si no se sabés que la majoria dels cridaires també treballen a la sanitat privada, on són molt inferiors les ràtios de personal de suport, de cobrament per targetes o, fins i tot, de sous bàsics... i callen. D'igual manera, arribaríem a la conclusió que la Conselleria no atén a raons, es nega a parlar i té una actitud prepotent si les vagues es convocassin després d'interminables jornades de negociació frustrada, d'infinits intents fallits de conversa, d'altives declaracions dels seus responsables negant la possibilitat de qualsevol concessió... però ens han demostrat el contrari amb l'increment del preu de les hores de guàrdia, la signatura d'acords sobre els MIR amb tots els altres sindicats i les contínues invitacions al diàleg. Així que si arribam al desprestigi del sistema, però també de la professió, serà perquè una minoria ha volgut i la resta, potser acollonida pels fatxendes, dissortadament calla i no imposa el seny.
ferranaguilo@ono.com
