Si per crisi entenem un estat dinàmic, acompanyat d'aquells símptomes d'inquietud que apareixen en temps de creixement o de superació d'una etapa, entenem que el món actual transita per una conjuntura crítica. Se suposa que la inquietud té el punt de partida en l'economia, en aquell no viure imaginant l'esboldregament d'un model de benestar imaginat ideal i insuperable. Tanmateix, coneixíem la debilitat del paradís que uns pocs havien creat sentint-se mesiànics i profetes del benestar. L'epidèmia afecta sobretot les articulacions de la societat i els canals invisibles per on es gestionen els components qualitatius de la ciutadania. Els economistes són precisament aquells professionals que només saben explicar on s'han equivocat en les prediccions que feren en el passat, però que mai no encerten plenament en allò que se suposa haurien de saber pronosticar. Per això, Stuart Mill afirmava que mai cap problema econòmic no té una solució econòmica. Els humans, no obstant aquestes afirmacions seculars, mai no acabam d'interpretar els signes en la direcció adequada. Sabem, per tant, que vénen temps difícils, d'especial dificultat, de precarietat d'idees i de sequera de perspectives. Allò més preocupant, tanmateix, és la constatació que si l'economia no és pot deixar en mans d'economistes, tampoc no es pot confiar només a la gestió política, sobretot perquè està en crisi el polític d'idees, amb capacitat suficient per interpretar i llegir la realitat en clau multifacètica, en contrast amb el polític de gestió, considerat com el polític d'èxit. Sembla que serà insuficient aplicar, des de les institucions, aquelles receptes tradicionals que el model liberal feia servir en el passat per plantar cara a les crisis econòmiques. Allò que demanda la realitat és valentia, imaginació i capacitat d'interpretació, és a dir, un augment de creativitat i de capacitat per descodificar allò que els economistes presenten en manera estadística. La crisi no és matemàtica, ni se supera amb operacions numèriques. És una crisi política, de la ciutadania, perquè afecta tot el teixit social i tots els àmbits, des d'allò més públic al vessant més privat. Precisament per això s'haurien de cercar solucions a partir dels components més elementals i més primaris. El problema no és de càlcul ni de preu, sinó del valor que hem acabat atorgant a cada gest, a cada cosa, a cada instant i a tot allò que està associat a la nostra existència. Sense un debat a fons sobre els valors, la crisi continuarà parasitant plàcidament sobre les nostres vides.