L'actitud que Jovellanos mantingué respecte a la història i la cultura del país, durant la seva estada a Mallorca, té una certa excepcionalitat. Es tracta d'un estudiós, d'un savi, d'una personalitat oberta, sense prejudicis culturals. En una de les darreres síntesis biogràfiques editades, la de José Miguel Caso González (2005) s'hi destaca que aprengué la llengua del país. Sabem que llegí la Crònica de Jaume I, que féu aproximacions a l'obra de Ramon Llull, que es feia fer còpies de documentació medieval i que seguia amb curiositat qualsevol manifestació cultural illenca. Allò més conegut són les seves obres de caràcter històrico-artístic, però simbòlicament la seva obra més significativa és aquella que parteix de la realitat de la terra, l'analitza i la interpreta. És el cas de la Memoria sobre la romería de la Virgen de la Bona Nova, la descripció de les festes populars que se celebraven anualment a Bellver, la Memoria sobre la Instrucción Pública o tratado teórico-práctico sobre la enseñanza, que obtingué el premi de la Societat Econòmica Mallorquina d'Amics del País. Des de la seva arribada a Mallorca, presoner, l'abril de 1801, se n'adonà que arribava a un país diferent, a una terra que tenia unes característiques i una identitat. S'hi referia indistintament com a país, pàtria o província, perquè hi reconeixia aquelles singularitats que els romàntics saberen redescobrir i els renaixentistes empresar-la amb la seva melodia. De fet, romàntics i regionalistes reconegueren ben aviat l'obra de Jovellanos, se n'adonaren de la seva transcendència i identificaren allò que havia estat la seva gran aportació. Allò que tanmateix movia Jovellanos era la raó, la crítica, la capacitat d'utilitzar una metodologia empírica que partia d'una relectura crítica de les fonts. S'interessava pels llibres, però sobretot invertia en coneixement directe dels documents d'arxiu i els interrogava en profunditat. Ben aviat, estant a Mallorca, se n'adonà que es trobava en una terra rica culturalment, malgrat el pessimisme endèmic, amb els seus líders al capdavant. El nivell cultural no era, aquí, inferior a la resta de l'estat, tal i com ho manifestava a Barberí, el 1806: «Lo segundo en que usted debe hacer estudio es en el establecimiento de la enseñanza en Mallorca. Por fortuna hallará que su patria, en cuanto a este objeto, fue a la par con las demás provincias». D'aquesta manera estimulava l'autoestima dels erudits illencs i com allò més normal reconegué la singularitat lingüística de la terra.